Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 12 de desembre de 2020

Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 1208 – Alzira, 1276) continua essent la principal figura política que ha donat la Corona d’Aragó fins l’actualitat. Tal com diu el nom amb què és conegut va recuperar terres ocupades per sarraïns. Va fundar els regnes de Mallorca i de València. Va ocupar Múrcia que va regalar al seu sogre Alfons X el Savi. Es veu en aquest fet la bona relació amb Castella

El problema de conquerir terres no era en aquells temps un problema militar sinó de disposar de persones que vulguessin colonitzar les terres ocupades. Aquest fet s’expressa molt bé en la colonització de València on fou ocupada per aragonesos (terres interiors) i catalans (terres litorals). Aquesta situació encara té sentit avui dia

No sé qui es va inventar l’expressió Països Catalans perquè és notablement ofendosa a les orelles. Mai han existit els països catalans si no els subscribim a Catalunya, amb les notables diferències entre comarques. Els únics que s’han adscrit a aquesta denominació són els rossellonesos perquè s’autonomenen “pays catalan”. En francès, país no té cap connotació política, és com anomenen un territori determinat. A França es parla més de regions

El Diccionari normatiu valencià tés una accepció de país molt similar a la francesa. Així país, a més de ser una unitat política, és contrada o terra. Aquest és l’ús que en terres catalanes fan de país com ara: “aquest país és dur de treballar”, “en aquest país no hi plou prou”, o “en aquest país parlem en català”

Jaume I d’Aragó va néixer al Llenguadoc-Rosselló. Poc temps va durar la unitat política de la Catalunya espanyola amb la Catalunya francesa. El Rosselló ha estat sempre molt unit al sud-est de França, però també formà part del Regne de Mallorca

Essent fidel amb el diàleg mantingut amb una noia valenciana, va quedar clar que València no forma part d’uns hipotètics països catalans sinó d’unes terres catalanòfones. Així pensant amb la francofonia, podem establir que hi ha un mapa anomenat catalanofonia

Un altre font de batalla continua essent la denominació més popular de la Comunitat valenciana. L’escriptor valencià Joan Fuster Ortells (1922-1992) va proposar el nom de País valencià, però que mai ha rebut una inequívoca salutació de tots valencians. Un poble ha de tenir una única denominació. No crec que sigui massa revolucionari anomenar aquest poble segons València, de la mateixa manera que hi ha la ciutat de València i la província de València. S’entén segons el context. Tanmateix, la denominació oficial és Comunitat valenciana

Un altre nyap que hi ha és com denominar les comarques catalanòfones de l’Aragó. Sempre sembla coherent que Catalunya es vulgui presentar com la font de conflictes. Per què no es deixa que cadascú triï ? Segons Catalunya aquestes són les comarques de Ponent quan són les comarques orientals de l’Aragó. Catalunya sempre vol manar, però sembla que no ho vulgui quan posa pals a les rodes a altres entitats polítiques. Crea problemes innecessaris. Potser Catalunya vol viure al marge de la catalanofonia ?

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 4 de desembre de 2020

Pompeu Fabra (1868-1948) és qui va donar modernitat a la llengua catalana, conegut com el “seny ordenador  de la llengua catalana” per la seva feina de dotar una normativa moderna a la nostra llengua

Analitzant a posteriori els resultats de Pompeu Fabra, es nota que no va gaudir de massa recursos. Es va refugiar en els models que es van fer servir a Alemanya o Itàlia per construir-ne llengües estàndards a partir de les formes de parlar en ambdós països (el següent fou dir dialectes a les formes que es van fer servir per construir-ne les estàndards, que són les actuals)

Una segona decisió, emulada d’aquestes dues llengües europees, fou partir de la llengua que hi havia en les zones més poblades, Barcelona. Va deixar de banda València que només es va recuperar amb les Normes de Castelló. Els valencians continuen utilitzant aquestes normes

Quan semblava que les aigües estaven una mica tranquil·les, l’Institut d’Estudis Catalans signa una nova gramàtica que elimina molt la utització de diacrítics. No sé quan s’acabarà aquesta pugna entre Barcelona i València. Jo utilitzo sovint el Diccionari normatiu valencià. Més ben dit, és el diccionari que faig servir

Vaig descobrir el Diccionari català-valencià-balear (1906-1963) fa poc menys de 40 anys a l’Institut d’Estudis Catalans. És tal la magnitud i la precisió de l’obra que les cames et poden fer figa. Fa uns anys que l’Institut d’Estudis Catalans el va fer accessible a través d’Internet. Aquesta obra faraònica és una crida per continuar lluitant a favor de la unitat de la llengua