Navega per la categoria

Cultura

Barcelona

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 26 de maig de 2021

Es pot assimilar Barcelona a una illa delimitada per la serra de Collserola i la mar Mediterrània (uns 5 km), encaixonada entre els seus municipis limítrofs (uns 15 km). La superfície de Barcelona és de 101,9 km2, un pèl més gran que l’illa de Formentera (83,24 km2).

Barcelona té censades uns 1,6 milions de persones, acollint més de 660 mil llars. Capital de la comarca del Barcelonès: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs

Barcelona es podria assimilar a una illa de dimensions com l’illa de Formentera, copsant així la petita superfície del municipi. Barcelona està dividida en 10 districtes, que abarquen 73 barris. Els districtes són: Ciutat Vella, Eixample, Gràcia, Horta-Guinardó, Les Corts, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí, Sants-Montjuïc i Sarrià-Sant Gervasi

La magnitud de Barcelona fa que la major part de les gestions administratives es puguin fer en el propi municipi. A més, Barcelona funciona d’una forma autònoma. Gaudeix alhora d’una important xarxa de comunicacions: metro, bus, tren, taxi

CUESTION DE JUSTICIA

Juan de Dios Ramírez-Heredia Montoya – Abogado y periodista – Unión Romaní, 26 de mayo de 2021

Anoche me acosté muy tarde. Haciendo zapping en la televisión me tropecé con el anuncio de una película cuyo título despertó inmediatamente mi interés: “Cuestión de Justicia”. Y me enganchó. Me clavó al sofá durante las dos hora y media de duración haciéndome vibrar al experimentar la angustia y la emoción de los protagonistas de la historia basada en hechos reales. La película es reciente. Se estrenó el año pasado y ha merecido las mejores críticas.

La síntesis del film ofrecida en los medios puede reducirse a la peripecia de un ciudadano negro, activista de los Derechos Humanos, quien, tras graduarse en Harvard, decide ofrecer asistencia legal a presos sin recursos, condenados por delitos graves. En 1987 defendió a un negro condenado a la pena capital por la muerte de una joven blanca, a pesar de que la acusación no logró presentar ninguna prueba concluyente de culpabilidad.

La historia muestra con claridad cómo una persona inocente puede ser condenada a la pena capital acusada de haber comedido un crimen del que jamás tuvo conocimiento. Y si me lo permiten quiero afirmar que esas cosas pasan en la actualidad. En los Estados Unidos, y no solo en Alabama, siguen dándose casos de sentencias injustas que primero fueron dictadas por una parte de la sociedad.

No entraré en el detalle de la investigación que realiza el abogado del condenado, ni en el papel agresivo y violento de la policía contra los ciudadanos negros, como tampoco señalaré las contradicciones en que caen con demasiada frecuencia los agentes judiciales condicionados por el clima de racismo existente en la sociedad. En los Estados Unidos son los negros y en España somos los gitanos quienes padecemos el estigma de la culpabilidad por el solo hecho de ser lo que somos.

Cuando el racismo inconfesado se reviste de pretendida legalidad

En el evangelio de San Lucas se describe como Jesucristo, utilizando una parábola que todo el mundo pudiera entender, dijo que “los hijos de las tinieblas son más sagaces que los hijos de la luz”. Con ello quiso demostrar que cuando los poderosos, hijos de las tinieblas que provocan el ejercicio despótico del poder, deciden actuar de una determinada forma, de nada sirven las justas reclamaciones de quienes son victimas de su decisivo poder.

En la película queda claro desde la primera secuencia que el condenado a muerte no es el autor del asesinato del que se le acusa. Lo que no ha impedido que permaneciera siete años en el corredor de la muerte esperando impotente que la sentencia se cumpliera una vez sentado en la silla eléctrica. Pero fíjense, a mí lo que más me ha sorprendido es que la gran injusticia que descubrió el abogado defensor fue que su cliente fuera condenado a la pena de muerte un año antes de ser juzgado.

Imagínense que en nuestro país, España, alguien de la sociedad civil, o de cualquier ONG, alguien que tuviera la sartén por el mango porque dispone de los recursos necesarios para dar a otras organizaciones el dinero que legalmente les corresponde para garantizar su mantenimiento, les retuviera esa subvención con lo que les condenaría irremisiblemente a la muerte. Sin poder evitar que pasara en el corredor de la pena máxima un largo periodo de reclamaciones, todas ellas desoídas por quien, cegado por su soberbia, se escudara en la trinchera de argumentos tan fútiles como decir: “no te doy el aire que necesitas para respirar porque tengo un papel firmado por ti en el que manifiestas que estás de acuerdo con morir a causa de la hipoxia cerebral que te producirá quedarte sin trabajo, sin comida y sin aire para sobrevivir”.

Naturalmente el condenado preguntará una y mil veces, ¿por qué? ¿Qué delito he cometido para ser condenado a muerte?

Esa situación podría darse en España

En la película pasa exactamente lo mismo. El condenado intenta demostrar su inocencia con los escasos medios con que cuenta. Él no quiere morir, en primer lugar, porque es inocente y en segundo lugar porque el papel firmado en el que manifiesta su conformidad en ser ejecutado, carece absolutamente de validez si no hay previamente una prueba irrefutable de los delitos cometidos merecedores de la pena capital. Artículo 7 del “Convenio Europeo de Derechos Humanos”.

El abogado defensor de los derechos violados del condenado, descubre finalmente la prueba definitiva que pondrá en la calle a la pobre víctima. Fue conducido al corredor de la muerte un año antes de que se celebrara un juicio incriminador. Como en el ejemplo español al que hago referencia. El condenado firmó un papel desconociendo las consecuencias que le acarrearía el inexistente delito que le llevaría a la muerte civil de su organización. E inmediatamente lo denunció ante sus acusadores sin que su propuesta diera el más mínimo resultado.

Pero esta vez los “hijos de las tinieblas no podrán con los hijos de la Luz”

Y no podrán porque gracias a Dios no estamos en Alabama, en el enclave de Monroeville que es donde sucedió realmente la historia. En España la justicia no permitiría semejante desatino y las autoridades nacionales, especialmente las del Ministerio de Derechos Sociales y Agenda 2030 no consentirán nunca que en su nombre se viole el más elemental derecho de los ciudadanos que viven en un Estado Democrático: que se condene a nadie sin que previamente exista una sentencia que lo justifique.

La película encoge el corazón y especialmente el alegato del abogado al pedir el fin de la condena del protagonista. Si les parece, cierren los ojos y si me lo permiten yo diré gitano donde el letrado dice negro

“Pero cuando condenan a muerte a un hombre gitano un año antes de su juicio…

“Cuando basan la sentencia en una declaración falsa (…) e ignoran el testimonio de gitanos que respetan la ley…

“Cuando toda prueba que demuestra su inocencia es suprimida, y todo aquel que intenta decir la verdad es ignorado…este caso se convierte en algo más que el juicio de un sólo acusado. Se convierte en una prueba de si gobernará el miedo y la rabia o el estado de derecho.

“(…) si tenemos que aceptar un sistema que te trata mejor si eres rico y culpable que inocente y pobre, entonces no podemos decir que somos justos.

“Si decimos que estamos comprometidos con la igualdad de justicia ante la ley, con proteger los derechos de todos los ciudadanos, sin importar clase o raza, entonces tendríamos que terminar con esta pesadilla por los gitanos y sus familias.

“Se ha comprobado que los cargos contra el gitano son falsos argumentos de gente llena de intolerancia y prejuicio que ignoraron la verdad a cambio de soluciones fáciles, y esa no es la ley. Eso no es justicia. Eso no es correcto.

Solicito que se retiren los cargos inmediatamente, Su Señoría. Gracias”.

Y se retiraron los cargos y la organización gitana pudo ser libre fuera del corredor de la muerte civil.

NEVIPENS ROMANI

Juan de Dios Ramírez-Heredia – Presidente de Unión Romaní, 21 de mayo de 2021

A este correo hemos añadido el último número de NEVIPENS ROMANI, nuestro periódico gitano que va a cumplir en 2021 la friolera de 36 años de existencia. En sus páginas está reflejada la vida de la comunidad gitana española con abundantes referencias a la población gitana mundial. Nos enorgullece decir que nunca, antes de ahora, ha existido en nuestro país una publicación que se ocupe de los gitanos y de sacar a la luz, ¡cada quince días!, una publicación realizada por los propios gitanos.

Dicho lo anterior acudimos a usted, como también a vosotros y vosotras, para pedir vuestra ayuda. Necesitamos que varios miles de personas ―no me atrevo a decir cuántos― nos ayuden a continuar con nuestro proyecto formalizando una suscripción. Con las escasas subvenciones que recibimos de los poderes públicos no llegamos ni siquiera para pagar el sello de correos que hemos de poner al periódico.

Si eres gitano o gitana debes contribuir. Son 15 euros al año. Y si 15 euros te parecen mucho, contribuye con lo que puedas.

Y no lo olvide, la cuenta corriente a la que debe poner la transferencia es la siguiente: Caixabank ES82 2100 0546 0202 0009 4925

Nais Tumenge (Muchas gracias) Sastipen thaj Mestipen (Salud y libertad)

TE AVEN BAXTALÉ (Que seáis felices) Tradicional saludo de los gitanos europeos

Mare de Déu de Lluc

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Ls Corts – 20 de desembre de 2020

La Mare de Déu de Lluc és la patrona de l’illa de Mallorca. Per molts historiadors i religiosos, és la patrona de l’arxipèlag Balear. És una de les verges morenetes del catolicisme i es troba dins la basílica del monestir de Lluc a Escorca.

És una imatge medieval de 61 cm de llargària.

Una de les primeres referències sobre la llegenda hagiogràfica de la troballa de la Mare de Déu de Lluc la trobam en el prevere Rafel Busquets, autor del Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de Nostra Senyora de Lluc, publicat l’any 1684, obra en la que el prevere conta una versió primerenca de la tradició de la Trobada de la imatge de la Mare de Déu de Lluc

El 10 d’agost de 1883 es coronà la verge de Lluc, i gràcies a aquest acte, el 1884 se restaurà la imatge.

En 1908 el bisbe mallorquí Pere J. Campins celebrà el vint-i-cinquè aniversari de la coronació de la verge al monestir de Lluc. Campins fou un gran devot a aquesta verge, per això i davant l’església del monestir, trobam l’estàtua agenollat del bisbe, mirant cap a l’entrada del recinte religiós i amb les mans en oració. L’escultura data de 1920.

Es creà una fundació que duu el nom de Fundació Santuari de Lluc, que conjugà en els seus estatus a les principals institucions religioses i civils de l’illa.

A la Verge de Lluc se l’anomena afectuosament a les Balears “La Moreneta”. Hi ha altres verges negres conegudes d’aquesta manera, com la Mare de Déu de Montserrat (Patrona de Catalunya) o la Mare de Déu de la Candelera a Tenerife (Patrona de les illes Canàries).

Font: wikipedia

Mare de Déu de Montserrat

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de desembre de 2020

La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, és la patrona de Catalunya i una de les nou Patrones de les Comunitats Autònomes d’Espanya. La imatge es venera al Monestir de Montserrat, símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients, a més d’un atractiu turístic.

El 12 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar oficialment la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de les diòcesis de Catalunya. Se li va concedir també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat la van trobar uns nens pastors en l’any 880. Després de veure una llum a la muntanya, els nens van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. A l’assabentar-se de la notícia, el bisbe de Manresa va intentar traslladar la imatge fins a aquesta ciutat, però el trasllat va ser impossible ja que l’estàtua pesava massa. El bisbe ho va interpretar com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc en el qual se l’havia trobat i va ordenar la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

Font: wikipedia

Mare de Déu dels Desamparats

Josep Juanbaró, info@sdrca.bacelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

La Verge o Mare de Déu dels Innocents, Màrtirs i Desemparats o Verge dels Desemparats (Mare de Déu dels Desamparats, en valencià o popularment Geperudeta) és una advocació de la Mare de Déu. És la patrona de la ciutat de València. La Seua basílica s’ubica al costat de la Seu, entre la plaça de l’Almoina i la de la Mare de Déu, originalment anomenada de la Seu. Els valencians la conèixen afectuosament com la Geperudeta.

També és la patrona d’Atzeneta d’Albaida, Campello, Ibi i de la Comunitat Valenciana, i per tant una de les patrones de les comunitats autònomes d’Espanya. Apareix representada amb una lliri en una mà i amb el nen Jesús portant la creu, en els seus braços. La imatge es caracteritza per tenir una lleugera inclinació endavant; per aquest motiu se li coneix afectuosament entre els valencians com La Geperudeta

Sota aquesta advocació es va fundar la Congregació Mares de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya

El su nom és el de la Mare de Deu dels Innocents, Folls i Desamparats i la Seua advocació parteix de la iniciativa del pare fra Joan Gilabert Jofré. El 24 de febrer de 1409 Quan és dirigia a la Seu de València, va vore com uns xiquets fèien burlis d’un boig indigent a al carrer Argenteria (actual Martí Mengod). Va ser llavors quan va decidir fundar una confraria per atendre estes persones.

Aquesta confraria Benèfica va donar lloc a el primer hospital Psiquiàtric de la història, i la primera atenció humanitària de les persones amb Malalties mentals.

Aquesta confraria va ser posada baix l’advocació d’aquesta Mare de Déu, des de 1414, Quan diu la llegenda, que uns àngels la van esculpir. Aquesta tenia inicialment la seva seu a la menuda ermita situada actualment entorn de l’Antic Hospital, dedicada a Santa Llúcia, molt a prop de les murades.

La imatge té una alçada de setembre pams valencians, i com a curiositat te el cap reclinat lleugerament cap a baix, perque la posició inicial d’aquesta imatge era gitada. Açò era degut al fet que la Mare dels Desamparats era col·locada sobre a els fèretres dels pobres “ignocents i desamparats” que morien atesos per la confraria. Per aquesta raó la imatge miri cap als seus fidels.

La Mare de Déu dels Desemparats no sempre va ser la patrona de la ciutat. En un primer Moment el patró ho va ser Sant Jordi, igual que als Tots els regnes i comtats de la Corona d’Aragó. I des del primer Moment de la conquesta, Sant Vicent màrtir, ajusticiat a la ciutat en època romana. Sant Miquel, conegut a València com l’àngel custodi, va tindre una importància com a patró de les Ciutats de jurisdicció reial del regne. Finalment, des del segle XVIII, queden fixats com a patrons Sant Vicent Ferrer, Sant Vicent Màrtir, i la Mare de Deu dels Desemparats. Quedant com a patrons del regne, Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu del Puig.

La declaració oficial com a patrona de la ciutat, la feu el 21 d’abril de 1885, Lleó XIII, i la Seua coronació Canònica el 15 d’octubre de 1921, a al pla del Pont de el Real.

Font: wikipedia

 

Mare de Déu del Pilar

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 15 de desembre de 2020

La Mare de Déu del Pilar és una Mare de Déu catòlica, patrona de la Hispanitat, venerada a la Basílica del Pilar de Saragossa a la qual dóna nom. La seva onomàstica se celebra el 12 d’octubre

Diu la llegenda que la Verge Maria, que llavors vivia a Jerusalem, l’any 40 es va aparèixer a Saragossa a l’apòstol Jaume, encoratjant-lo en la seva predicació; s’aparegué sobre un pilar de pedra, que quedà com a testimoni del miracle i es conservà des de llavors a l’església que s’aixecà en honor de la Mare de Déu, actual basílica

El santuari dedicat a la Verge del Pilar a Saragossa és un dels més famosos santuaris d’Espanya i és considerat com la més antiga església de Maria en el cristianisme.

L’actual església és un edifici de proporcions gegantines amb una gran cúpula central, va ser construït el 1681 a partir d’un disseny de Francisco Herrera el jove. L’edifici fou decorat per artistes famosos amb pintures i decoracions de marbre, bronze i plata. Dins la Santa Capella, hi ha la petita estàtua de fusta de la Verge vestida d’ornaments preciosos en una columna d’alabastre. Tradicionalment, en honor de la Mare de Déu del Pilar se celebren grans festivals de l’11 al 18 d’octubre (també a Barcelona).

Miguel Juan Pellicer l’any 1640 i per una suposada intercessió de la Verge va recuperar la seva cama que havia estat amputada dos anys abans

Font: wikipedia

 

Corona d’Aragó

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 3 de desembre de 2020

Està demostrat que costa molt que una publicació pugui trobar tantes notícies de tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Barcelona ha fracassat totalment en aquest camp, però València l’ha substituït amb la revista El Temps. Nogensmenys, donat que El Temps té més clients a Catalunya, la informació territorial queda una mica desfigurada. El mateix li passa a VilaWeb tot i que té millors resultats

Cruïlla Cultural no té intenció d’ultrapassar ningú perquè el que interessa és fer arribar l’opinió sobre tota mena de fets que tinguin com a referència les diferents zones catalonòfones d’Espanya Cruïlla Cultural reivindica la cultura d’uns territoris d’Espanya que encara conserven moltes coses en comú

Jo he anat visitant tots aquests indrets tan entranyables al llarg de la meva vida. No oblidaré mai un viatge fet per etapes des de Manresa fins Cartagena i Múrcia. Anava acompanyat dels meus pares perquè el viatge en qüestió el vaig fer quan encara era adolescent. Encara ho recordo perquè vaig poder confirmar unes realitats culturals valencianes que continuen sent vàlides avui dia

Hi ha persones catalanes que encara no entenen la bondat d’aquestes relacions nord-sud i sud-nord

Més enllà de les fronteres catalonòfones, he trobat a l’Aragó formes de fer genuïnes, socialment molt emparentades amb les nostres. Balears experimenta vincles amb tot els altres territoris, però s’hi noten comportaments molt propis de les illes