Navega per l'etiqueta

BALEARS

Parlament de les Illes Balears

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de desembre de 2020

El Parlament de les Illes Balears és segons l’Estatut la representació del poble de les Illes. A més d’exercir el poder legislatiu, aprova a els pressupostos, controla el govern i a més tria el president de les Illes Balears

Te la seu a al carrer de l’Conqueridor de Palma, a l’edifici de l’antic Círculo Mallorquín. La Presidència l’ocupa Vicenç Thomàs i Mulet (PSIB-PSOE) des del 20 de juny de 2019

L’antecedent immediat que cal cercar a la història per trobar un òrgan semblant és el Gran i General Consell Malgrat que aquest no tenia rang de corts si bé n’exercia d’algunes funcions. El Parlament Balear neix amb la categoría de l’autonomia el 1983.

D’acord amb l’article 12 del títol IV de la Llei 8/1986, de 26 de novembre, electoral de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, el Parlament de les Illes Balears està compost per 59 diputats, elegits en les quatre circumscripcions insulars. Les atribucions d’escons en les diferents circumscripcions insulars és la següent

  • illa de Formentera: 1 diputat
  • Illa d’Eivissa: 12 diputats
  • Illa de Mallorca: 33 diputats
  • Illa de Menorca: 13 diputats

Font: wikipedia

Mare de Déu de Lluc

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Ls Corts – 20 de desembre de 2020

La Mare de Déu de Lluc és la patrona de l’illa de Mallorca. Per molts historiadors i religiosos, és la patrona de l’arxipèlag Balear. És una de les verges morenetes del catolicisme i es troba dins la basílica del monestir de Lluc a Escorca.

És una imatge medieval de 61 cm de llargària.

Una de les primeres referències sobre la llegenda hagiogràfica de la troballa de la Mare de Déu de Lluc la trobam en el prevere Rafel Busquets, autor del Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de Nostra Senyora de Lluc, publicat l’any 1684, obra en la que el prevere conta una versió primerenca de la tradició de la Trobada de la imatge de la Mare de Déu de Lluc

El 10 d’agost de 1883 es coronà la verge de Lluc, i gràcies a aquest acte, el 1884 se restaurà la imatge.

En 1908 el bisbe mallorquí Pere J. Campins celebrà el vint-i-cinquè aniversari de la coronació de la verge al monestir de Lluc. Campins fou un gran devot a aquesta verge, per això i davant l’església del monestir, trobam l’estàtua agenollat del bisbe, mirant cap a l’entrada del recinte religiós i amb les mans en oració. L’escultura data de 1920.

Es creà una fundació que duu el nom de Fundació Santuari de Lluc, que conjugà en els seus estatus a les principals institucions religioses i civils de l’illa.

A la Verge de Lluc se l’anomena afectuosament a les Balears “La Moreneta”. Hi ha altres verges negres conegudes d’aquesta manera, com la Mare de Déu de Montserrat (Patrona de Catalunya) o la Mare de Déu de la Candelera a Tenerife (Patrona de les illes Canàries).

Font: wikipedia

Catalanofonia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 12 de desembre de 2020

Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 1208 – Alzira, 1276) continua essent la principal figura política que ha donat la Corona d’Aragó fins l’actualitat. Tal com diu el nom amb què és conegut va recuperar terres ocupades per sarraïns. Va fundar els regnes de Mallorca i de València. Va ocupar Múrcia que va regalar al seu sogre Alfons X el Savi. Es veu en aquest fet la bona relació amb Castella

El problema de conquerir terres no era en aquells temps un problema militar sinó de disposar de persones que vulguessin colonitzar les terres ocupades. Aquest fet s’expressa molt bé en la colonització de València on fou ocupada per aragonesos (terres interiors) i catalans (terres litorals). Aquesta situació encara té sentit avui dia

No sé qui es va inventar l’expressió Països Catalans perquè és notablement ofendosa a les orelles. Mai han existit els països catalans si no els subscribim a Catalunya, amb les notables diferències entre comarques. Els únics que s’han adscrit a aquesta denominació són els rossellonesos perquè s’autonomenen “pays catalan”. En francès, país no té cap connotació política, és com anomenen un territori determinat. A França es parla més de regions

El Diccionari normatiu valencià tés una accepció de país molt similar a la francesa. Així país, a més de ser una unitat política, és contrada o terra. Aquest és l’ús que en terres catalanes fan de país com ara: “aquest país és dur de treballar”, “en aquest país no hi plou prou”, o “en aquest país parlem en català”

Jaume I d’Aragó va néixer al Llenguadoc-Rosselló. Poc temps va durar la unitat política de la Catalunya espanyola amb la Catalunya francesa. El Rosselló ha estat sempre molt unit al sud-est de França, però també formà part del Regne de Mallorca

Essent fidel amb el diàleg mantingut amb una noia valenciana, va quedar clar que València no forma part d’uns hipotètics països catalans sinó d’unes terres catalanòfones. Així pensant amb la francofonia, podem establir que hi ha un mapa anomenat catalanofonia

Un altre font de batalla continua essent la denominació més popular de la Comunitat valenciana. L’escriptor valencià Joan Fuster Ortells (1922-1992) va proposar el nom de País valencià, però que mai ha rebut una inequívoca salutació de tots valencians. Un poble ha de tenir una única denominació. No crec que sigui massa revolucionari anomenar aquest poble segons València, de la mateixa manera que hi ha la ciutat de València i la província de València. S’entén segons el context. Tanmateix, la denominació oficial és Comunitat valenciana

Un altre nyap que hi ha és com denominar les comarques catalanòfones de l’Aragó. Sempre sembla coherent que Catalunya es vulgui presentar com la font de conflictes. Per què no es deixa que cadascú triï ? Segons Catalunya aquestes són les comarques de Ponent quan són les comarques orientals de l’Aragó. Catalunya sempre vol manar, però sembla que no ho vulgui quan posa pals a les rodes a altres entitats polítiques. Crea problemes innecessaris. Potser Catalunya vol viure al marge de la catalanofonia ?

 

Llengua comuna

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 4 de desembre de 2020

Pompeu Fabra (1868-1948) és qui va donar modernitat a la llengua catalana, conegut com el “seny ordenador  de la llengua catalana” per la seva feina de dotar una normativa moderna a la nostra llengua

Analitzant a posteriori els resultats de Pompeu Fabra, es nota que no va gaudir de massa recursos. Es va refugiar en els models que es van fer servir a Alemanya o Itàlia per construir-ne llengües estàndards a partir de les formes de parlar en ambdós països (el següent fou dir dialectes a les formes que es van fer servir per construir-ne les estàndards, que són les actuals)

Una segona decisió, emulada d’aquestes dues llengües europees, fou partir de la llengua que hi havia en les zones més poblades, Barcelona. Va deixar de banda València que només es va recuperar amb les Normes de Castelló. Els valencians continuen utilitzant aquestes normes

Quan semblava que les aigües estaven una mica tranquil·les, l’Institut d’Estudis Catalans signa una nova gramàtica que elimina molt la utització de diacrítics. No sé quan s’acabarà aquesta pugna entre Barcelona i València. Jo utilitzo sovint el Diccionari normatiu valencià. Més ben dit, és el diccionari que faig servir

Vaig descobrir el Diccionari català-valencià-balear (1906-1963) fa poc menys de 40 anys a l’Institut d’Estudis Catalans. És tal la magnitud i la precisió de l’obra que les cames et poden fer figa. Fa uns anys que l’Institut d’Estudis Catalans el va fer accessible a través d’Internet. Aquesta obra faraònica és una crida per continuar lluitant a favor de la unitat de la llengua