Navega per l'etiqueta

VALÈNCIA

València

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 13 de desembre de 2020

València és una gran ciutat d’uns 134,85 km2. El cens de 2019 diu que hi viuen unes 794.288 persones. València és Cap i Casal de la Comunitat Valenciana (1982) amb una àrea metropolitana d’uns 1,5 milions d’habitants. Sempre havia estat la capital de l’Horta, però durant l’any 1989 aquesta comarca es va disgregar en 3 Hortes (Nord, Oest, Sud) més la ciutat de València

València és un Port internacionalment molt important, és el primer Port d’Espanya per marcaderies. El riu Túria passa molt a prop de València. En molts aspectes s’assembla molt a Barcelona, les dues ciutats són les principals de la Catalanofonia. He viatjat sovint a València, la qual cosa m’ha fet veure que es parla més valencià a València que no pas català a Barcelona. Aquesta afirmació ha estat avalada per persones que han viscut durant temps en aquesta capital

A uns 10 quilòmetres al sud de la ciutat es troba l’Albufera de València, la qual és propietat de l’Ajuntament de València des de l’any 1911 quan la va comprar a la Corona d’Espanya. L’Albufera és un dels llacs més grans d’Espanya, ja que té prop de 2.100 hectàrees de superfície, a les quals cal afegir una extensió de 14.100 hectàrees de marjal dedicades al cultiu de l’arròs. Pel seu valor cultural, històric i ecològic, aquest paratge natural va ser el primer parc natural que va declarar la Generalitat Valenciana, l’any 1986.

València és com Barcelona el gran mercat de tota la Comunitat Valenciana (el 84% de la població activa ocupada pertany al sector serveis) tot i que manté persones ocupades a la indústria (5,5%). Les activitats agràries conserven un 1,9% de les persones actives

El seu centre històric és un dels més extensos d’Espanya, amb aproximadament 169 hectàrees, i gràcies al seu patrimoni històric i monumental i els seus diversos espais escènics i culturals és una de les ciutats amb més afluència de turisme nacional i internacional del conjunt del país.

Entre els seus monuments més representatius es troben el Micalet, la Seu, les Torres de Serrans i de Quart, la Llotja de la Seda, declarada com Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1996, i la Ciutat de les Arts i les Ciències. També cal destacar que el Museu de Belles Arts de València és el museu pictòric més important del territori valencià, i per la seua rellevància és un dels primers d’Espanya; igual que l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), el qual té per objectiu investigar i difondre l’art del segle xx.

Per la seua llarga història, aquesta és una ciutat amb innombrables festes i tradicions, entre les quals destaquen les Falles, que van ser declarades festes d’interés turístic internacional el 25 de gener de 1965, i el Tribunal de les Aigües, declarat l’any 2009 com Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

A més d’açò, València ha estat escenari de diversos esdeveniments mundials, que han contribuït a configurar la ciutat i donar-li projecció internacional, com han estat l’Exposició Regional de 1909, la 32a i la 33a Copa Amèrica de vela, el Gran Premi d’Europa de Fórmula 1, l’Open 500 de tennis, el Global Champions Tour d’Hípica, així com la Marató de València i la Mitja Marató, aquesta darrera ostenta els rècords del món de la prova en dones des de l’any 2017 i en homes l’any 2018.

Font: wikipedia

 

 

 

Catalanofonia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 12 de desembre de 2020

Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 1208 – Alzira, 1276) continua essent la principal figura política que ha donat la Corona d’Aragó fins l’actualitat. Tal com diu el nom amb què és conegut va recuperar terres ocupades per sarraïns. Va fundar els regnes de Mallorca i de València. Va ocupar Múrcia que va regalar al seu sogre Alfons X el Savi. Es veu en aquest fet la bona relació amb Castella

El problema de conquerir terres no era en aquells temps un problema militar sinó de disposar de persones que vulguessin colonitzar les terres ocupades. Aquest fet s’expressa molt bé en la colonització de València on fou ocupada per aragonesos (terres interiors) i catalans (terres litorals). Aquesta situació encara té sentit avui dia

No sé qui es va inventar l’expressió Països Catalans perquè és notablement ofendosa a les orelles. Mai han existit els països catalans si no els subscribim a Catalunya, amb les notables diferències entre comarques. Els únics que s’han adscrit a aquesta denominació són els rossellonesos perquè s’autonomenen “pays catalan”. En francès, país no té cap connotació política, és com anomenen un territori determinat. A França es parla més de regions

El Diccionari normatiu valencià tés una accepció de país molt similar a la francesa. Així país, a més de ser una unitat política, és contrada o terra. Aquest és l’ús que en terres catalanes fan de país com ara: “aquest país és dur de treballar”, “en aquest país no hi plou prou”, o “en aquest país parlem en català”

Jaume I d’Aragó va néixer al Llenguadoc-Rosselló. Poc temps va durar la unitat política de la Catalunya espanyola amb la Catalunya francesa. El Rosselló ha estat sempre molt unit al sud-est de França, però també formà part del Regne de Mallorca

Essent fidel amb el diàleg mantingut amb una noia valenciana, va quedar clar que València no forma part d’uns hipotètics països catalans sinó d’unes terres catalanòfones. Així pensant amb la francofonia, podem establir que hi ha un mapa anomenat catalanofonia

Un altre font de batalla continua essent la denominació més popular de la Comunitat valenciana. L’escriptor valencià Joan Fuster Ortells (1922-1992) va proposar el nom de País valencià, però que mai ha rebut una inequívoca salutació de tots valencians. Un poble ha de tenir una única denominació. No crec que sigui massa revolucionari anomenar aquest poble segons València, de la mateixa manera que hi ha la ciutat de València i la província de València. S’entén segons el context. Tanmateix, la denominació oficial és Comunitat valenciana

Un altre nyap que hi ha és com denominar les comarques catalanòfones de l’Aragó. Sempre sembla coherent que Catalunya es vulgui presentar com la font de conflictes. Per què no es deixa que cadascú triï ? Segons Catalunya aquestes són les comarques de Ponent quan són les comarques orientals de l’Aragó. Catalunya sempre vol manar, però sembla que no ho vulgui quan posa pals a les rodes a altres entitats polítiques. Crea problemes innecessaris. Potser Catalunya vol viure al marge de la catalanofonia ?

 

Carxe

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 5 de desembre de 2020

SDRCA, Assoc. afegeix un nou web, Cruïlla Cultural (cruilla-cultural.org). Aquesta incorporació complementa Barcelona-drassanes-per-Africa.org (BdA). Cruïla Cultural podrà ser una volta per als d’origen estranger. Els visitants podran veure el que els envolta. BDA, en canvi, cerca l’atenció de les persones que tenen interès per Àfrica i els africans. Cruïlla Cultural afavoreix coneixements als africans, però BdA busca persones interessades per Àfrica

L’àmbit d’acció de Cruïlla Cultural no és altre que el de la Catalanofonia, immersa en l’antiga Corona d’Aragó, que encara subsisteix en allò essencial, cultura i societat. El plantejament es fa en les antigues 4 nacions: Aragó, Balears (Mallorca), Catalunya (comtats catalans), i València (regne)

Dins del conjunt d’Espanya, ressalta també la comarca del Carxe (Múrcia), on encara es parla valencià i s’hi ensenya (Iecla, Jumella, Favanella). Fora d’Espanya, hi trobem el Principat d’Andorra, el Rosselló (F), i l’Alguer (I)

Llengua comuna

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 4 de desembre de 2020

Pompeu Fabra (1868-1948) és qui va donar modernitat a la llengua catalana, conegut com el “seny ordenador  de la llengua catalana” per la seva feina de dotar una normativa moderna a la nostra llengua

Analitzant a posteriori els resultats de Pompeu Fabra, es nota que no va gaudir de massa recursos. Es va refugiar en els models que es van fer servir a Alemanya o Itàlia per construir-ne llengües estàndards a partir de les formes de parlar en ambdós països (el següent fou dir dialectes a les formes que es van fer servir per construir-ne les estàndards, que són les actuals)

Una segona decisió, emulada d’aquestes dues llengües europees, fou partir de la llengua que hi havia en les zones més poblades, Barcelona. Va deixar de banda València que només es va recuperar amb les Normes de Castelló. Els valencians continuen utilitzant aquestes normes

Quan semblava que les aigües estaven una mica tranquil·les, l’Institut d’Estudis Catalans signa una nova gramàtica que elimina molt la utització de diacrítics. No sé quan s’acabarà aquesta pugna entre Barcelona i València. Jo utilitzo sovint el Diccionari normatiu valencià. Més ben dit, és el diccionari que faig servir

Vaig descobrir el Diccionari català-valencià-balear (1906-1963) fa poc menys de 40 anys a l’Institut d’Estudis Catalans. És tal la magnitud i la precisió de l’obra que les cames et poden fer figa. Fa uns anys que l’Institut d’Estudis Catalans el va fer accessible a través d’Internet. Aquesta obra faraònica és una crida per continuar lluitant a favor de la unitat de la llengua