Navega per la categoria

Societat

Los ministros que se van y los que se quedan

Juan de Dios Ramírez-Heredia Montoya – Abogado y periodista – UNION ROMANI, 12 de julio de 2021

El sábado, al mediodía, cuando Paloma, mi mujer, me advirtió de que acababan de anunciar en TV la comparecencia del presidente del Gobierno, me levante para acudir a la sala donde está la televisión con la idea preconcebida de que se avecinaba una nueva etapa de restricciones a las libertades de los individuos. En Barcelona estamos viviendo un repunte peligrosísimo de contagios de la Covid-19 que nos puede llevar a un desastre de consecuencias inimaginables.

Pero resulta que no fue así. Al menos la expresión de Pedro Sánchez —que muchos españoles tenemos muy bien estudiada por sus múltiples comparecencias— no indicaba que nos fuera a anunciar encierros domiciliarios, toques de queda o más limitaciones a las libertades individuales en el campo del ocio o las diversiones. No, el rostro del presidente presagiaba el anuncio de algo que nadie esperaba que se fuera a producir de forma inmediata: el cambio drástico y a fondo de su Consejo de Ministros. Así que me apalanqué en el sofá ansioso de saber hasta que punto las previsiones de cambios anunciadas por los medios se iban a cumplir.

Los que se van

Confieso que nunca me hubiera imaginado que José Luis Ábalos o Iván Redondo pudieran quedar fuera del Consejo de Ministros, aunque la verdadera sorpresa la recibí cuando supe que Carmen Calvo también sería despojada de su cargo. De los dos primeros no tengo nada que decir. La opinión pública sabe muy bien quienes son y el inmenso poder que han tenido. El primero dentro de la estructura férrea del PSOE y el segundo como si fuera un auténtico Visir como aquellos que en los Estados históricos de Oriente Medio denominaron a los asesores políticos de un monarca.

Sin embargo, que Carmen Calvo no siga ocupando el puesto de tan alta responsabilidad como el que tenía no alcanzo a entenderlo. Por lo que me veo obligado a recurrir a la conocida sentencia del pensador francés Blaise Pascal: “El corazón tiene razones que la razón no entiende”. Carmen Calvo ha sido una gran ministra, comprensiva y comprometida con el Pueblo Gitano. Siempre estuvo a nuestro lado cuando se le pidió, y no le faltaron prendas para decir públicamente que, aunque no fuera de etnia gitana, se consideraba de corazón como una gitana auténtica. “Mis primas” decía Carmen Calvo cuando se dirigía a nuestras mujeres en cualquier sitio o circunstancia. De todas formas, su mayor contribución y posiblemente la más trascendente para nosotros, ha sido su voluntad de crear el Instituto de Cultura Gitana y que desde 2007 dirige con gran acierto Diego Luis Fernández Jiménez.

Los que se quedan

No haré mención de las carteras que siguen ocupando los representantes de “Podemos” porque entiendo que su remoción o permanencia está fijada en el pacto de Gobierno firmado entre el PSOE y “Unidas Podemos”. Sí quiero manifestar que he sentido un gran alivio cuando supe que el equipo que desarrolla los trabajos encomendados a la Secretaría de Estado de Derechos Sociales podrá seguir siendo el mismo. Es una garantía.

Citaré tan solo, aunque sea de pasada, a dos miembros socialistas que permanecen al frente de sus carteras: el ministro de Agricultura, pesca y Alimentación, Luís Planas, mi amigo personal, con quien he compartido tantas jornadas de trabajo e inquietudes durante los años en que los dos fuimos Diputados al Parlamento Europeo. Si me permiten la “boutade” diré que Luis Planas todo lo hace bien.

Y mi alegría también fue manifiesta al saber que la doctora en medicina, María Jesús Montero Cuadrado seguía siendo ministra de Hacienda. Alegría que lo fue a medias cuando supe que dejaba de ser la portavoz del Gobierno. Y eso sí que me causó una verdadera frustración. Y les diré por qué.

A mí me gusta el acento “andalú”, me gusta el habla andaluza y hasta la forma conque la ministra se come las palabras despojándolas del “número” —la “s” del plural desaparece en todos sus sustantivos y adjetivos—. La Ministra dice “el Congreso de lo diputao” y tanto en los “participios pasados” como en las diferentes formas verbales compuestas de los pretéritos, los futuros, los condicionales y las formas compuestas del subjuntivo, desaparece, como por arte de magia, la “d” que los identifica. La ministra no dice “preguntado”, sino “preguntao”.

A propósito del habla andaluza

Pero, entiéndaseme bien, que en este campo tengo una cierta experiencia. He sido Diputado por Almería durante dos legislaturas completas. La que empezó en marzo de 1979 y la que lo hizo en octubre de 1982 hasta noviembre de 1989. Dos periodos riquísimos en intensidad política. Los andaluces no queríamos ser menos que otros españoles que por haber tenido Estatutos durante la II República, la Constitución les otorgó una vía de acceso a la autonomía más rápida y plena que al resto de los habitantes en cuyos territorios no se había establecido aquella forma de autogobierno. El grito unánime con que los andaluces, encabezados por Rafael Escuredo, reclamábamos ser los protagonistas de nuestro propio cambio político era “los andaluces no queremos ser ciudadanos de segunda”. De ahí que rechazásemos el acceso a la autonomía por la vía lenta del artículo 143 de la Constitución reclamando hacerlo por lo establecido en el artículo 151, es decir, por el mismo con que lograron sus Estatutos Cataluña, el País Vasco o Galicia. Y lo conseguimos, a pesar de que mi provincia almeriense nos lo puso muy difícil al no alcanzar en el referéndum de febrero de 1980 el número de votos necesario para lograrlo. El Gobierno de don Adolfo Suarez entendió que el pueblo andaluz tenía razón y se arbitraron las medidas legales necesarias para salvar aquel disparatado escollo.

Dicho lo anterior, déjenme reivindicar un aspecto destacado de la literalidad del Estatuto andaluz. Y lo hago con la infinita satisfacción de manifestar que, igual que tuve el inmenso honor de ser firmante de la Constitución Española de 1978, también lo fui del Estatuto de Autonomía de Andalucía que elaboramos la totalidad de los Parlamentarios andaluces reunidos en la ciudad de Córdoba el 28 de febrero de 1981. Comprenderán que los recuerdos vienen a mi mente de forma atropellada después de tanto tiempo, lo que no me impide tener muy clara la situación que vivíamos en Andalucía en aquella época. Rafael Escuredo, presidente preautonómico que sucedió a Plácido Fernández Viagas se declaró en huelga de hambre. Los Diputados y Senadores andaluces por Almería estábamos incondicionalmente a su lado. Al extremo de que yo quise unirme a él en aquella huelga, cosa que me impidió mi amigo y admirado líder del PSOE almeriense Joaquín Navarro Esteban que Dios tenga en su Gloria.

Pero antes de llegar a Córdoba veníamos de Carmona. Sobre nosotros pesaba la responsabilidad de elaborar un borrador de Estatuto de Autonomía ya consensuado entre los cuatro partidos con representación parlamentaria (PSOE, UCD, PCE y PSA) y en su redactado, ¡como no!, había una imposición contundente para que se reconociera y promocionara oficialmente el uso del idioma andaluz.

Pero, ¿Hay un idioma andaluz?

No, decididamente no. Porque, aunque “el andaluz” es una realidad científicamente controvertida, la lengua propia de Andalucía es la lengua española. Así lo afirma el profesor Miguel Ropero Núñez, catedrático de Lengua Española en la Universidad de Sevilla y con él la mayoría de los lingüistas universitarios. El profesor Ropero, además, es el más reconocido experto en el conocimiento y desarrollo de la lengua gitana que se habla en España: el caló.

No he sido capaz de encontrar las actas de las múltiples reuniones que celebrábamos los parlamentarios andaluces mientras redactábamos el Estatuto, por lo que me he de fiar de mi memoria para reproducir una de mis intervenciones en aquellos debates. Yo pretendía desterrar del conocimiento generalizado de los españoles que la manera de hablar de los andaluces, como dice el profesor onubense Vazquez Medel, siempre ha estado identificada con la incultura y la deficiente formación académica

—Señores parlamentarios, —dije en una de mis intervenciones—, ¿acaso ustedes pretenden que cuando un presentador de la TV andaluza aparezca en pantalla para dar las noticias, se exprese de esta o parecida forma?: “Ojú, señore. Hoy ha jecho una calo en Sevilla que no se pué aguanta”. Y por esta vía del cachondeo continué mi exposición que recuerdo suscitó un alto consenso y divertimiento de sus señorías.

La ministra María Jesús Montero ha sido una extraordinaria portavoz porque no ha renunciado al patrimonio universal de todos los españoles que son nuestras diferentes hablas. Y ella lo que pretende es que no suceda lo que con gran acierto denunció en su día Rodriguez Almodóvar: “Los estudiantes extranjeros que vienen a aprender castellano se vuelven locos, porque ninguna de las expresiones que oyen a diario en la calle las encuentran luego en el diccionario, no pueden saber qué significan”

Y si me aceptan un consejo para estas vacaciones, lean “La tesis de Nancy”, novela de la que es autor Ramón J. Sender y que yo leí en Puerto Real cuando apenas tenía la edad de la protagonista. Nancy es una estudiante americana de Antropología y Literatura, de unos 20 años. Habla buen castellano, aunque tiene problemas con los giros y la pronunciación andaluza. Atractiva, inocente e ingenua, carece de la picaresca andaluza que domina como nadie su novio, Curro, un gitano celoso, extrovertido que es genial en su ambiente.

Y una vez más se me acabó el espacio, porque a Miguel Iceta, flamante ministro de Cultura, he de dedicarle un comentario completo.

Ciutat comtal

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 21 de juny de 2021

Barcelona és un gra d’arròs al mapa. Aquest municipi acull uns 1,6 milions de veïns, molt lluny dels cinc milions de la província

La Ciutat comtal s’ha de concentrar en la productivitat dels seus recursos humans i materials. A Barcelona hi ha de tot. De tot el necessari per esdevenir perla de la Mediterrània

Aconseguir aquesta fita depèn de la voluntat dels seus veïns, que s’ho han de creure. Barcelona pot ser una entitat única en el món

Cal combinar bonhomia amb excel·lència

135 escons

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 7 de juny de 2021

L’Aran és avui dia una entitat territorial singular de Catalunya, considerada realitat nacional occitana (comarca fins 2015). Catalunya té unes 42 comarques (s’hi suma el Lluçanès, encara sota consideració)- Les comarques en temps dels anys 80 eren 40: Barcelona (11), Girona (7), Lleida (12), i Tarragona (10)

El Parlament de Catalunya té sempre 135 escons, per sempre

Un dia que anava en tren, estava avorrit. Em va venir al cap determinar com s’escollien aquest 135 escons. Sense tenir en compte els canvis demogràfics, agafem les poblacions de 2020 (Idescat) encara que hi hagin hagut diferències des de 1980. Els escons es reparteixen avui dia segons Barcelona (85), Girona (17), Lleida (15), i Tarragona (18).

La proporció demogràfica d’escons seria:  Barcelona (100), Girona (13), Lleida (8), i Tarragona (14). S’ha augmentat Girona, Lleida, i Tarragona a canvi de Barcelona. Es pot dir que s’ha primat per comarques

Proposo un altre càlcul. La suma d’Aran i 42 comarques donen 43 diputats titulars comarcals (oficines comarcals). La resta de diputats ve de 135-43 = 92 escollits arreu de Catalunya mitjançant llistes partidàries. La llista comarcal pot escollir escollr el seu diputat, representant del Parlament a comarques

Això no obstant, la innovació més important és per als de la comarca del Barcelonès: L’Hospitalet de Llobregat (1), Sant Adrià de Besòs (1), Santa Coloma de Gramenet (1), Badalona (1), Barcelona (10, un per cada Districte). Per tant la suma de diputats d’arreu de Catalunya passa a ser de 79 diputats no comarcals (sense límits provincials)

M’he inspirat per aquest sistema en països que consideren una representació més acostada als electors

 

Zaragoza

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 24 de desembre de 2020

Saragossa, pertanyent a la Comarca Central, té un règim legal especial com a capital de l’Aragó. Zaragoza (en castellà i aragonès (oficialment, Zaragoza) és una ciutat i un municipi d’Espanya, capital de la comarca de Saragossa, de la província homònima i de la comunitat autònoma de l’Aragó

Amb una població de 674.997 habitants (2019) és la cinquena ciutat més poblada d’Espanya, després de Madrid, Barcelona, ​​València i Sevilla. i concentra més de l’50% dels habitants de l’Aragó

Està situada a la riba dels rius Ebre, Huerva i Gállego i de Canal Imperial de l’Aragó, al centre d’una àmplia vall. La seva privilegiada situaciò geogràfica la converteix en un important nus logístic i de comunicacions. Es troba a uns 300 km de Madrid, Barcelona, ​​València, Bilbao i Tolosa de Llenguadoc. Part del seu terme municipal està ocupat per la Reserva natural dirigida dels Sotos i Galachos de l’Ebre

El su nom actual procedeix de l’antic topònim romà, Caesaraugusta, que va rebre en honor a l’emperador Cèsar August al 14 a.C.

L’origen de la ciutat és remunta a Salduie, que va ser el nom de la ciutat ibèrica sedetana situada al solar de l’actual Saragossa des de la Segona meitat del ‘segle III a.C. Està documentat en monedes ibèriques i amb el nom de «Salduvia» en un text de Plini el Vell.

Amb la fundació de Caesar Augusta, la ciutat-estat íbera va passar a convertir-se en colònia immune de Ciutadans romans. La seva denominació romana va anar evolucionant a través de l’àrab Saraqusta.

La ciutat ostenta els títols de Muy Noble, Muy Leal, Muy Heroica, Muy Benéfica, Sempre Heroica i Immortal, atorgats en la seva majoria després de la seva resistència enfront de l’exèrcit napoleònic en els Sitios de Saragossa durant la Guerra de la Independència.

Tots aquests títols queden reflectits en el seu escut, mitjançant les inicials de cada un d’ells. Celebra la seva festa major en honor de la Mare de Déu del Pilar el 12 d’octubre. El patró de la ciutat és sant Valero (29 de gener).

Entre el 14 de juny i el 14 de setembre de 2008, any del bicentenari dels Sitios de Saragossa i centenari de l’exposició Hispanofrancesa de 1908

Saragossa va acollir l’exposició internacional Expo Saragossa 2008 dedicada a l’aigua i el desenvolupament sostenible. El 2010, Saragossa va ser la cinquena ciutat espanyola amb més turisme. A més, la ciutat de Saragossa va ser seu del Secretariat de Nacions Unides per a la Dècada de l’Aigua 2005-2015

La ciutat compta amb un PIB nominal de 135.987 millones USD i un PIB per càpita nominal de 26.119 USD, la qual cosa representa un PIB PPA per càpita de 26 120 USD, sent la 5a ciutat espanyola en activitat econòmica.

Font: wikipedia

 

Parlament de les Illes Balears

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de desembre de 2020

El Parlament de les Illes Balears és segons l’Estatut la representació del poble de les Illes. A més d’exercir el poder legislatiu, aprova a els pressupostos, controla el govern i a més tria el president de les Illes Balears

Te la seu a al carrer de l’Conqueridor de Palma, a l’edifici de l’antic Círculo Mallorquín. La Presidència l’ocupa Vicenç Thomàs i Mulet (PSIB-PSOE) des del 20 de juny de 2019

L’antecedent immediat que cal cercar a la història per trobar un òrgan semblant és el Gran i General Consell Malgrat que aquest no tenia rang de corts si bé n’exercia d’algunes funcions. El Parlament Balear neix amb la categoría de l’autonomia el 1983.

D’acord amb l’article 12 del títol IV de la Llei 8/1986, de 26 de novembre, electoral de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, el Parlament de les Illes Balears està compost per 59 diputats, elegits en les quatre circumscripcions insulars. Les atribucions d’escons en les diferents circumscripcions insulars és la següent

  • illa de Formentera: 1 diputat
  • Illa d’Eivissa: 12 diputats
  • Illa de Mallorca: 33 diputats
  • Illa de Menorca: 13 diputats

Font: wikipedia

Parlament de Catalunya

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de desembre de 2020

El Parlament de Catalunya és l’òrgan legislatiu de la Generalitat de Catalunya. És una de les institucions que formen la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el Consell Executiu o Govern, el Consell de Garanties Estatutàries, el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

L’article 55 de l’Estatut de Catalunya de 2006 defineix el Parlament com aquell que

  • Representa el poble de Catalunya.
  • Exerceix la potestat legislativa, aprova el Pressupost de la Generalitat de Catalunya i controla i impulsa l’acció política i de govern.
  • El Parlament és inviolable.
  • La seva composició ha de ser d’entre 100 i 150 diputats, actualment està format per 135 diputats, que s’elegeixen per sufragi universal.

Les seves sessions són dutes a terme al Palau del Parlament al parc de la Ciutadella de Barcelona

Els primers antecedents es remunten al segle XI. El Parlament actual es va restablir l’any 1980

Establertes el 1283, segons Thomas Bisson, les Corts catalanes han estat considerades pels historiadors el veritable model d’un parlament medieval. Així, l’historiador del constitucionalisme anglès Charles Howard McIlwain va escriure: “en la Definició d’organització i regularitat de procediment, ni el parlament anglès ni els estats francesos es poden comparar amb les Corts de Catalunya” del segle XIV

Els primers antecedents de la institució parlamentària catalana es remunten al segle XI, amb les assemblees de Pau i Treva i la Cort Comtal. Durant el regnat de Jaume I, la Cort Comtal es transformà en les Corts Generals de Catalunya, institució que es consolidà en regnats posteriors. Les Corts Generals tenien tres braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants dels municipis. Cal dir que sectors molt amplis de la població no hi eren representats.

Al segle XIV, de les Corts Generals sorgeix un organisme permanent, la Diputació del General o Generalitat. Durant els segles XVI i XVII, aquesta institució va actuar com a govern de Catalunya, defensant el sistema constitucional davant dels monarques de la Casa d’Àustria, que governaven des de Madrid.

Al segle XVIII, després de la Guerra de Successió, el Decret de Nova Planta va abolir qualsevol institució catalana d’autogovern.

 

 

Font: wikipedia

Fraga

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

Fraga és una localitat d’Aragó de parla catalana situada a la Franja d’Aragó, a l’extrem sud-est de la província d’Osca, en l’últim tram de la Vall del Cinca (a 115 km de Saragossa i a 25 km de Lleida)

Limita amb lo municipi català de Massalcoreig. Lo seu municipi és un dels més extensos d’Espanya; és cap de partit judicial i capital de la comarca del Baix Cinca

Fraga té un clima mediterrani-continental amb temperatures mitjanes anuals de 14,7 °C i amb una mitjana de precipitacions de 384 mm, recollides a la primavera i especialment a la tardor.

La ciutat constitueix un important centre del sector serveis, que ocupa un terç de la població activa. La població total era de 13.341 habitants lo 2008

Fraga fou ocupada pels musulmans quan Musa ibn Nusayr se va apoderar de Saragossa el 714, de la qual sembla que fou una dependència que va dur el nom d’Ifragha o Afragha, tot i que no va ser pràcticament mai esmentada separadament

Al-Idrissí situa la vila a la província de Zaytun (Cinca), juntament amb Jaca, Mequinensa i Lleida. Al segle XII estava en mans dels almoràvits sota el comandament de Yahya ibn Ghaniya: Alfons I d’Aragó i Pamplona (que havia ocupat Saragossa el 1118) va atacar la ciutat lo 1134, però fou derrotat severament i rebutjat per Yahya, en una batalla descrita per al-Himyari. Fou conquerida finalment per Ramon Berenguer IV lo 1149

Setge de Fraga: A la primavera del 1134, Alfons I lo Bataller es va acostar a Fraga i la va assetjar; però va patir una severa derrota al Castell de Monreal i va haver d’aixecar el setge (17 de juliol) i se’n va anar a assetjar el castell de Lizana però va morir entre Almuniente i Poleñino el 7 de setembre

Guerra de successió espanyola: Durant la Guerra de Successió, Fraga, juntament amb altres ciutats com Berga o Cervera, va decantar-se per bàndol borbònic, sovint perquè estaven enfrontades a altres poblacions favorables als Habsburg; per això se’ls va conèixer com a enclavaments botiflers

Font: wikipedia

Aran

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 16 de desembre de 2020

Aran o la Vall d’Aran, de vegades anomenada paper su topònim oficial Val d’Aran o Vath d’Aran, en aranès, és una vall pirinenca i una comarca (en occità: parcan) situada a al sud-est de la històrica i cultural Gascunya, on ‘també va regir la històrica, encara més gran, d’Occitània.

Administrativament és una entitat territorial singular de Catalunya considerada com a Realitat nacional occitana. Amb capital a Viella (Vielha en aranès), te un govern autònom, el Consell General d’Aran, en virtut de la Llei 16/1990 sobre el règim especial de la Val d’Aran, actualitzada amb la nova Llei d’Aran de gener de 2015.

Va ser una comarca fins l’any 2015, any a partir del qual es considera legalment entitat territorial singular.

La llengua pròpia i oficial és l’occità aranès, que pertany al conjunt del Gascó oriental. També hi són cooficials el català i el castellà. Celebra seva festa nacional, la Hèsta d’Aran, el 17 de juny.

Aran és un territori espanyol situat al vessant nord dels Pirineus centrals, a la província de Lleida, Catalunya. Hi conviuen tres llengües cooficials: l’aranès (dialecte local de l’occità), el català i el castellà

Limita al nord amb França (departament d’Alt Garona), a sud-oest amb la comarca aragonesa de la Ribagorça, Osca, al sud amb la comarca catalana d’Alta Ribagorça, Lleida, i a l’est amb la de Pallars Sobirà, Lleida. Compta amb 10.093 habitants (cens de 2019) i la seva capital és Vielha e Mijaran, seu del seu govern autònom propi, el Consell General d’Aran.

Font: wikipedia

Cortes de Aragón

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

Les Cortes de Aragón (en aragonès, Cortz d’Aragó; en català, Corts d’Aragó) són l’òrgan legislatiu d’Aragó, comunitat autònoma espanyola. Exerceixen la potestat legislativa, aproven els seus pressupostos, impulsen i controlen l’acció de la Diputació General, i exerceixen les altres competències que els confereixen la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia d’Aragó i les altres normes de l’ordenament jurídic.

Les Corts d’Aragó exerceixen la funció legislativa de la comunitat autònoma d’Aragó, segons s’estableix a l’article 12 de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó. Les Corts trien, d’entre els seus membres, un president, una Mesa i una Diputació Permanent. Estan compostes per 67 diputats.

La seva denominació procedeix de la institució històrica del Regne d’Aragó des de la seva fundació el 1188 fins a començaments de segle XVIII. El Decret de Nova Planta del 3-IV-1711 va abolir els Furs d’Aragó fent desaparèixer les Corts d’Aragó. Les Corts d’Aragó es recuperen a la fi de segle XX a través de l’actual parlament autonòmic de la Comunitat Autònoma d’Aragó. Les modernes Corts d’Aragó es van reunir per primera vegada a Calatayud, ia l’Ajuntament de Saragossa va cedir les el 1985 al Palau de l’Aljaferia com a nova seu

Entre els seves funcions legislatives està aprovar a els pressupostos, impulsin i controlin l’acció de la Diputació General d’Aragó i exerceixen Les altres Competències que a els confereixen la Constitució, l’Estatut i els Altres normes de l’Ordenament Jurídic. A més, designin ALS Senadors que han de representar la Comunitat autònoma en el Senat d’Espanya; exerceixen la iniciativa legislativa perqué les Corts Generals aprovin la Llei

Poden exercitar la iniciativa de reforma de la Constitució Espanyola; ratificar els Convenis i Acords de cooperació als quals la Comunitat Autònoma d’Aragó va seguir part; interposen recursos d’inconstitucionalitat; trien el Justícia d’Aragó, a l’auditor general d’Aragó i trien o proposen el Nomenament de càrrecs a Altres organismes: consellers al Consell Assessor de Radiotelevisió Espanyola a Aragó, vocals a la Junta Electoral d’Aragó o consellers a les caixes d’Estalvis.

Font: wikipedia

Corts Valencianes

Josep Juanbaró, info@sdrca – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 16 de desembre de 2020

Les Corts o Corts Valencianes (oficialment amb Les dues denominacions) és el registre legislatiu de la Generalitat Valenciana i, per tant, de la Comunitat Valenciana. Representa el poble valencià a través dels seus parlamentaris elegits per la via de sufragi universal directe, lliure i secret

Tenen com a seu Palau de Benicarló (o Palau dels Borja), a la ciutat de València, però és podin reunir qualsevol punt de l’territori valencià.

La denominació Corts Valencianes s’origina en la voluntat de la recuperació de la denominació històrica, però el sistema de representació, competències i funcionament no són similars a les de les Corts Valencianes de l’Antic Règim, que representaven els tres braços (eclesiàstic, militar (noblesa ) i real).

L’Estatut d’Autonomia esmenta fonamentalment les Corts Valencianes en el seu segon capítol, títol III, encara que també hi ha referències a altres articles. L’Estatut simplement indica la composició de les Corts, les seves funcions, els principis bàsics de sistema electoral, i fa un esbós general de l’Estatut dels Diputats.

De les lleis que desenvolupen l’Estatut, el Reglament de les Corts Valencianes regula l’organització i el funcionament de les Corts. El primer Reglament de les Corts es va aprovar en l’etapa transitòria, i des d’aquest moment el reglament s’ha modificat en diverses ocasions, sent el Reglament actual de el 18 de desembre del 2006.

Segons l’Estatut les Corts Valencianes es componen d’un nombre no inferior a 99 diputats (la Llei Electoral valenciana fixa aquest nombre a 99 diputats).

La província és la circumscripció electoral. En la VI legislatura van correspondre 35 diputats per la circumscripció d’Alacant, 24 diputats per la de Castelló i 40 diputats per la de València.

L’Estatut d’Autonomia també estableix que per poder obtenir un escó, els candidats han de formar part d’una llista que superi, en nombre de vots, l’exigit per la Llei Electoral valenciana (5% de l’total de vots emesos en tota la Comunitat) . Això ha deixat fora del marc parlamentari valencià a algunes formacions que s’han quedat fregant aquest límit. Per a les llistes que superen el 5%, el sistema que s’utilitza és el sistema D’Hondt.

Font: wikipedia