Equitat.org, 22 abril 2026

Elena Sintes, Cap de projectes

Hi ha preocupació i és comprensible. El català és avui una llengua molt coneguda, però poc usada. Enmig d’aquesta fragilitat, l’escola continua sent el principal espai que permet a tot l’alumnat aprendre’l en condicions d’igualtat. En un país marcat per la diversitat d’orígens, llengües i trajectòries, és la institució que més ha contribuït a fer del català una llengua comuna d’accés a drets, oportunitats i cohesió. I per això també la més atacada.

Un dels grans èxits de l’escola catalana. 

Les dades ho mostren bé. Segons l’EULP 2023, el 93,4% de la població de més de 15 anys entén el català, el 80,4% el sap parlar, el 84,1% el sap llegir i el 65,6% el sap escriure. Un salt enorme respecte de fa poques dècades. L’escola ha estat la principal eina de capacitació lingüística del país.

Avui el repte és aconseguir que aquest aprenentatge es converteixi en ús real. Això es veu amb nitidesa a la secundària: El català representa el 64,4% de la llengua d’ús a l’aula, però baixa al 38,8% en la interacció entre alumnat i al 32,2% al pati. És a dir, l’escola continua ensenyant català, però li costa molt més fer-la llengua de relació. De fet, parlar-lo en ambients quotidians és part del mateix  aprenentatge. Això afecta especialment l’alumnat que no el troba prou fora del centre.

Durant massa temps, s’ha confiat que l’escola faria sola una feina que en realitat és de país. Ha fet molt més del que sovint se li reconeix. Però continua massa sola. Per ensenyar bé una llengua i ajudar a fer-la servir calen més recursos, més acompanyament i més entorns on aquesta llengua sigui natural.

Quan només el 32,6% de la població parla habitualment el català, el futur de la llengua es juga també als patis, al menjador, a les extraescolars, al lleure, a la cultura, a l’audiovisual, a les xarxes i als municipis. Es juga en la capacitat de construir ecosistemes lingüístics més rics i més habitables per al català. La inseguretat jurídica respecte del model d’escola catalana obliga també a reforçar una política lingüística més robusta fora del perímetre estrictament curricular.