Llengua

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 2 de gener de 2021

El papa Joan XXIII va anunciar l’any 1959 el Concili Vaticà II (1962-1965) per a una posada al dia de l’Església Catòlica. Un dels temes importants fou la renovació de la Missa, que entre tots els serveis religiosos, es faria en la Llengua pròpia dels feligresos

Saber el nombre de serveis religiosos fets amb la Llengua d’aragonesos, balears, catalans i valencians és un índex molt fiable per determinar l’ús de la nostra Llengua pròpia en la vida de les parròquies catòliques de la Catalanofonia

La dictadura franquista va deixar el català reduït a l’àmbit familiar (1939-1975), però l’Església Catòlica va seguir les indicacions lingüístiques del Concili Vaticà II.

Discrepo totalment de la denominació Països Catalans perquè és tendenciosa i falsa d’unes comunitats que no poden dir-se països stricto senso i molt menys catalans. Una expressió molt més aproximada seria la de Catalanofonia

La nostra llengua habitual té un abast d’uns 2,7 milions de persones a Catalunya, d’uns 1,3 milions de persones a València, i d’uns 0,4 milions a Balears. El total és d’uns 4,5 milions. L’entenen més de 10 milons de persones

El règim franquista al no veure minvar els anhels per la nostra Llengua va iniciar uns atacs erms de profunditat. Feia córrer que la nostra Llengua era un dialecte, però de què ? En efecte del llatí tal com ho és el castellà. Hi ha encara una provocació encara actual: la nostra Llengua seria la que utilitzen només els pastors de cabres…

El que no es pot fer mai: forçar ningú parlar en la nostra Llengua. Això té efectes retroactius molt més enllà del que es pugui arribar a pensar. La incorporació de nous parlants només es pot fer des de la seducció… tot altra cosa és suicida

Zaragoza

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 24 de desembre de 2020

Saragossa, pertanyent a la Comarca Central, té un règim legal especial com a capital de l’Aragó. Zaragoza (en castellà i aragonès (oficialment, Zaragoza) és una ciutat i un municipi d’Espanya, capital de la comarca de Saragossa, de la província homònima i de la comunitat autònoma de l’Aragó

Amb una població de 674.997 habitants (2019) és la cinquena ciutat més poblada d’Espanya, després de Madrid, Barcelona, ​​València i Sevilla. i concentra més de l’50% dels habitants de l’Aragó

Està situada a la riba dels rius Ebre, Huerva i Gállego i de Canal Imperial de l’Aragó, al centre d’una àmplia vall. La seva privilegiada situaciò geogràfica la converteix en un important nus logístic i de comunicacions. Es troba a uns 300 km de Madrid, Barcelona, ​​València, Bilbao i Tolosa de Llenguadoc. Part del seu terme municipal està ocupat per la Reserva natural dirigida dels Sotos i Galachos de l’Ebre

El su nom actual procedeix de l’antic topònim romà, Caesaraugusta, que va rebre en honor a l’emperador Cèsar August al 14 a.C.

L’origen de la ciutat és remunta a Salduie, que va ser el nom de la ciutat ibèrica sedetana situada al solar de l’actual Saragossa des de la Segona meitat del ‘segle III a.C. Està documentat en monedes ibèriques i amb el nom de «Salduvia» en un text de Plini el Vell.

Amb la fundació de Caesar Augusta, la ciutat-estat íbera va passar a convertir-se en colònia immune de Ciutadans romans. La seva denominació romana va anar evolucionant a través de l’àrab Saraqusta.

La ciutat ostenta els títols de Muy Noble, Muy Leal, Muy Heroica, Muy Benéfica, Sempre Heroica i Immortal, atorgats en la seva majoria després de la seva resistència enfront de l’exèrcit napoleònic en els Sitios de Saragossa durant la Guerra de la Independència.

Tots aquests títols queden reflectits en el seu escut, mitjançant les inicials de cada un d’ells. Celebra la seva festa major en honor de la Mare de Déu del Pilar el 12 d’octubre. El patró de la ciutat és sant Valero (29 de gener).

Entre el 14 de juny i el 14 de setembre de 2008, any del bicentenari dels Sitios de Saragossa i centenari de l’exposició Hispanofrancesa de 1908

Saragossa va acollir l’exposició internacional Expo Saragossa 2008 dedicada a l’aigua i el desenvolupament sostenible. El 2010, Saragossa va ser la cinquena ciutat espanyola amb més turisme. A més, la ciutat de Saragossa va ser seu del Secretariat de Nacions Unides per a la Dècada de l’Aigua 2005-2015

La ciutat compta amb un PIB nominal de 135.987 millones USD i un PIB per càpita nominal de 26.119 USD, la qual cosa representa un PIB PPA per càpita de 26 120 USD, sent la 5a ciutat espanyola en activitat econòmica.

Font: wikipedia

 

Parlament de les Illes Balears

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de desembre de 2020

El Parlament de les Illes Balears és segons l’Estatut la representació del poble de les Illes. A més d’exercir el poder legislatiu, aprova a els pressupostos, controla el govern i a més tria el president de les Illes Balears

Te la seu a al carrer de l’Conqueridor de Palma, a l’edifici de l’antic Círculo Mallorquín. La Presidència l’ocupa Vicenç Thomàs i Mulet (PSIB-PSOE) des del 20 de juny de 2019

L’antecedent immediat que cal cercar a la història per trobar un òrgan semblant és el Gran i General Consell Malgrat que aquest no tenia rang de corts si bé n’exercia d’algunes funcions. El Parlament Balear neix amb la categoría de l’autonomia el 1983.

D’acord amb l’article 12 del títol IV de la Llei 8/1986, de 26 de novembre, electoral de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, el Parlament de les Illes Balears està compost per 59 diputats, elegits en les quatre circumscripcions insulars. Les atribucions d’escons en les diferents circumscripcions insulars és la següent

  • illa de Formentera: 1 diputat
  • Illa d’Eivissa: 12 diputats
  • Illa de Mallorca: 33 diputats
  • Illa de Menorca: 13 diputats

Font: wikipedia

Parlament de Catalunya

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de desembre de 2020

El Parlament de Catalunya és l’òrgan legislatiu de la Generalitat de Catalunya. És una de les institucions que formen la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el Consell Executiu o Govern, el Consell de Garanties Estatutàries, el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

L’article 55 de l’Estatut de Catalunya de 2006 defineix el Parlament com aquell que

  • Representa el poble de Catalunya.
  • Exerceix la potestat legislativa, aprova el Pressupost de la Generalitat de Catalunya i controla i impulsa l’acció política i de govern.
  • El Parlament és inviolable.
  • La seva composició ha de ser d’entre 100 i 150 diputats, actualment està format per 135 diputats, que s’elegeixen per sufragi universal.

Les seves sessions són dutes a terme al Palau del Parlament al parc de la Ciutadella de Barcelona

Els primers antecedents es remunten al segle XI. El Parlament actual es va restablir l’any 1980

Establertes el 1283, segons Thomas Bisson, les Corts catalanes han estat considerades pels historiadors el veritable model d’un parlament medieval. Així, l’historiador del constitucionalisme anglès Charles Howard McIlwain va escriure: “en la Definició d’organització i regularitat de procediment, ni el parlament anglès ni els estats francesos es poden comparar amb les Corts de Catalunya” del segle XIV

Els primers antecedents de la institució parlamentària catalana es remunten al segle XI, amb les assemblees de Pau i Treva i la Cort Comtal. Durant el regnat de Jaume I, la Cort Comtal es transformà en les Corts Generals de Catalunya, institució que es consolidà en regnats posteriors. Les Corts Generals tenien tres braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants dels municipis. Cal dir que sectors molt amplis de la població no hi eren representats.

Al segle XIV, de les Corts Generals sorgeix un organisme permanent, la Diputació del General o Generalitat. Durant els segles XVI i XVII, aquesta institució va actuar com a govern de Catalunya, defensant el sistema constitucional davant dels monarques de la Casa d’Àustria, que governaven des de Madrid.

Al segle XVIII, després de la Guerra de Successió, el Decret de Nova Planta va abolir qualsevol institució catalana d’autogovern.

 

 

Font: wikipedia

Mare de Déu de Lluc

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Ls Corts – 20 de desembre de 2020

La Mare de Déu de Lluc és la patrona de l’illa de Mallorca. Per molts historiadors i religiosos, és la patrona de l’arxipèlag Balear. És una de les verges morenetes del catolicisme i es troba dins la basílica del monestir de Lluc a Escorca.

És una imatge medieval de 61 cm de llargària.

Una de les primeres referències sobre la llegenda hagiogràfica de la troballa de la Mare de Déu de Lluc la trobam en el prevere Rafel Busquets, autor del Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de Nostra Senyora de Lluc, publicat l’any 1684, obra en la que el prevere conta una versió primerenca de la tradició de la Trobada de la imatge de la Mare de Déu de Lluc

El 10 d’agost de 1883 es coronà la verge de Lluc, i gràcies a aquest acte, el 1884 se restaurà la imatge.

En 1908 el bisbe mallorquí Pere J. Campins celebrà el vint-i-cinquè aniversari de la coronació de la verge al monestir de Lluc. Campins fou un gran devot a aquesta verge, per això i davant l’església del monestir, trobam l’estàtua agenollat del bisbe, mirant cap a l’entrada del recinte religiós i amb les mans en oració. L’escultura data de 1920.

Es creà una fundació que duu el nom de Fundació Santuari de Lluc, que conjugà en els seus estatus a les principals institucions religioses i civils de l’illa.

A la Verge de Lluc se l’anomena afectuosament a les Balears “La Moreneta”. Hi ha altres verges negres conegudes d’aquesta manera, com la Mare de Déu de Montserrat (Patrona de Catalunya) o la Mare de Déu de la Candelera a Tenerife (Patrona de les illes Canàries).

Font: wikipedia

Mare de Déu de Montserrat

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de desembre de 2020

La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, és la patrona de Catalunya i una de les nou Patrones de les Comunitats Autònomes d’Espanya. La imatge es venera al Monestir de Montserrat, símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients, a més d’un atractiu turístic.

El 12 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar oficialment la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de les diòcesis de Catalunya. Se li va concedir també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat la van trobar uns nens pastors en l’any 880. Després de veure una llum a la muntanya, els nens van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. A l’assabentar-se de la notícia, el bisbe de Manresa va intentar traslladar la imatge fins a aquesta ciutat, però el trasllat va ser impossible ja que l’estàtua pesava massa. El bisbe ho va interpretar com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc en el qual se l’havia trobat i va ordenar la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

Font: wikipedia

Fraga

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

Fraga és una localitat d’Aragó de parla catalana situada a la Franja d’Aragó, a l’extrem sud-est de la província d’Osca, en l’últim tram de la Vall del Cinca (a 115 km de Saragossa i a 25 km de Lleida)

Limita amb lo municipi català de Massalcoreig. Lo seu municipi és un dels més extensos d’Espanya; és cap de partit judicial i capital de la comarca del Baix Cinca

Fraga té un clima mediterrani-continental amb temperatures mitjanes anuals de 14,7 °C i amb una mitjana de precipitacions de 384 mm, recollides a la primavera i especialment a la tardor.

La ciutat constitueix un important centre del sector serveis, que ocupa un terç de la població activa. La població total era de 13.341 habitants lo 2008

Fraga fou ocupada pels musulmans quan Musa ibn Nusayr se va apoderar de Saragossa el 714, de la qual sembla que fou una dependència que va dur el nom d’Ifragha o Afragha, tot i que no va ser pràcticament mai esmentada separadament

Al-Idrissí situa la vila a la província de Zaytun (Cinca), juntament amb Jaca, Mequinensa i Lleida. Al segle XII estava en mans dels almoràvits sota el comandament de Yahya ibn Ghaniya: Alfons I d’Aragó i Pamplona (que havia ocupat Saragossa el 1118) va atacar la ciutat lo 1134, però fou derrotat severament i rebutjat per Yahya, en una batalla descrita per al-Himyari. Fou conquerida finalment per Ramon Berenguer IV lo 1149

Setge de Fraga: A la primavera del 1134, Alfons I lo Bataller es va acostar a Fraga i la va assetjar; però va patir una severa derrota al Castell de Monreal i va haver d’aixecar el setge (17 de juliol) i se’n va anar a assetjar el castell de Lizana però va morir entre Almuniente i Poleñino el 7 de setembre

Guerra de successió espanyola: Durant la Guerra de Successió, Fraga, juntament amb altres ciutats com Berga o Cervera, va decantar-se per bàndol borbònic, sovint perquè estaven enfrontades a altres poblacions favorables als Habsburg; per això se’ls va conèixer com a enclavaments botiflers

Font: wikipedia

Franja de Aragón

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

El término Franja de Aragón (Franja d’Aragó, Franja de Ponent, o Franja Oriental en catalán; Francha d’Aragón, “Francha de Llevant” o Francha Oriental en aragonés) se aplica habitualmente al Aragón catalanófono que abarca la zona oriental de Aragón (España), limítrofe en su mayor parte con Cataluña. Con el tiempo la expresión Franja de Aragón ha tenido otras aplicaciones no siempre coincidentes con la delimitación lingüística

La aplicación del término Franja en referencia a la zona oriental de Aragón es reciente, aunque cabe remontarse a principios del siglo XX para encontrar sus precedentes, en concreto al año 1929, cuando el geógrafo Pau Vila –quien posteriormente dibujaría el primer mapa comarcal de Cataluña durante la Segunda República española– bautiza al Aragón catalanohablante como Marcas de Poniente (en catalán: Marques de Ponent), siendo el primer intento de darle nombre a dicho territorio. Posteriormente la misma denominación sería empleada, ya en la segunda mitad del siglo XX, por filólogos como Joan Coromines, alternándose con otras denominaciones como Marcas de Aragón (Marques d’Aragó), Cataluña aragonesa (Catalunya aragonesa) o la raya de Aragón (la ratlla d’Aragó).

En todos los casos las distintas denominaciones empleadas aluden a un mismo ámbito territorial, el área oriental de Aragón de lengua catalana, siendo en todos los casos denominaciones creadas desde Cataluña, es decir, es un concepto creado desde un punto de vista exógeno para poder denominar sustantivamente a un territorio de habla catalana ubicado al oeste de Cataluña, de allí la adjetivación de Poniente (de Ponent).

Es durante la transición española (segunda mitad de los años 1970) cuando se aplica por primera vez el término Franja en referencia al Aragón catalanoparlante

Sencillamente, el nombre en cuestión es una creación colectiva de un grupo de aragoneses de lengua catalana y catalanes del Principado interesados por el hecho que una parte de Aragón es de lengua catalana, que se reunían algunos sábados por la tarde en los locales del Centro Comarcal Leridano de Barcelona durante los primeros años de la transición democrática y, a su vez, creación también de unos primigenios y reducidos grupos locales –donde también participaban miembros de las tertulias sabáticas del Centro Leridano– surgidos en La Litera en defensa de la identidad lingüístico-cultural de la comarca

En el Segundo Congreso Internacional de la Lengua Catalana (Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana) celebrado en 1985 el Instituto de Estudios Catalanes, máxima autoridad científica de dicho idioma, adoptaría Franja de Aragón (Franja d’Aragó) como denominación para el Aragón catalanohablante desde un punto de vista académico. Mientras que la denominación Franja de Poniente (Franja de Ponent) quedaría relegada al ámbito político, en concreto en asociaciones, agrupaciones y partidos políticos afines al pancatalanismo.

Desde Aragón se emplean otras denominaciones alternativas como Aragón Oriental (Aragó Oriental), Franja Oriental, Comarcas Orientales o Franja de Levante (Franja de Llevant).

Lo que en un principio fuera una denominación relativa a un ámbito lingüístico posteriormente ha adquirido nuevas acepciones variando el ámbito territorial al que hace referencia.

Principalmente, aparte de la acepción lingüística cabe mencionar las acepciones políticas formuladas desde el pancatalanismo, o algunas más recientes como la eclesiástica y socioeconómica. Según cada acepción los vínculos que agrupan a los municipios se ciñen a ligazones de distinta índole, en total se puede hablar de cuatro acepciones, a saber:

• Acepción eclesiástica
• Acepción lingüística
• Acepción política
• Acepción socioeconómica

Font: wikipedia

Mare de Déu dels Desamparats

Josep Juanbaró, info@sdrca.bacelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

La Verge o Mare de Déu dels Innocents, Màrtirs i Desemparats o Verge dels Desemparats (Mare de Déu dels Desamparats, en valencià o popularment Geperudeta) és una advocació de la Mare de Déu. És la patrona de la ciutat de València. La Seua basílica s’ubica al costat de la Seu, entre la plaça de l’Almoina i la de la Mare de Déu, originalment anomenada de la Seu. Els valencians la conèixen afectuosament com la Geperudeta.

També és la patrona d’Atzeneta d’Albaida, Campello, Ibi i de la Comunitat Valenciana, i per tant una de les patrones de les comunitats autònomes d’Espanya. Apareix representada amb una lliri en una mà i amb el nen Jesús portant la creu, en els seus braços. La imatge es caracteritza per tenir una lleugera inclinació endavant; per aquest motiu se li coneix afectuosament entre els valencians com La Geperudeta

Sota aquesta advocació es va fundar la Congregació Mares de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya

El su nom és el de la Mare de Deu dels Innocents, Folls i Desamparats i la Seua advocació parteix de la iniciativa del pare fra Joan Gilabert Jofré. El 24 de febrer de 1409 Quan és dirigia a la Seu de València, va vore com uns xiquets fèien burlis d’un boig indigent a al carrer Argenteria (actual Martí Mengod). Va ser llavors quan va decidir fundar una confraria per atendre estes persones.

Aquesta confraria Benèfica va donar lloc a el primer hospital Psiquiàtric de la història, i la primera atenció humanitària de les persones amb Malalties mentals.

Aquesta confraria va ser posada baix l’advocació d’aquesta Mare de Déu, des de 1414, Quan diu la llegenda, que uns àngels la van esculpir. Aquesta tenia inicialment la seva seu a la menuda ermita situada actualment entorn de l’Antic Hospital, dedicada a Santa Llúcia, molt a prop de les murades.

La imatge té una alçada de setembre pams valencians, i com a curiositat te el cap reclinat lleugerament cap a baix, perque la posició inicial d’aquesta imatge era gitada. Açò era degut al fet que la Mare dels Desamparats era col·locada sobre a els fèretres dels pobres “ignocents i desamparats” que morien atesos per la confraria. Per aquesta raó la imatge miri cap als seus fidels.

La Mare de Déu dels Desemparats no sempre va ser la patrona de la ciutat. En un primer Moment el patró ho va ser Sant Jordi, igual que als Tots els regnes i comtats de la Corona d’Aragó. I des del primer Moment de la conquesta, Sant Vicent màrtir, ajusticiat a la ciutat en època romana. Sant Miquel, conegut a València com l’àngel custodi, va tindre una importància com a patró de les Ciutats de jurisdicció reial del regne. Finalment, des del segle XVIII, queden fixats com a patrons Sant Vicent Ferrer, Sant Vicent Màrtir, i la Mare de Deu dels Desemparats. Quedant com a patrons del regne, Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu del Puig.

La declaració oficial com a patrona de la ciutat, la feu el 21 d’abril de 1885, Lleó XIII, i la Seua coronació Canònica el 15 d’octubre de 1921, a al pla del Pont de el Real.

Font: wikipedia

 

Aran

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 16 de desembre de 2020

Aran o la Vall d’Aran, de vegades anomenada paper su topònim oficial Val d’Aran o Vath d’Aran, en aranès, és una vall pirinenca i una comarca (en occità: parcan) situada a al sud-est de la històrica i cultural Gascunya, on ‘també va regir la històrica, encara més gran, d’Occitània.

Administrativament és una entitat territorial singular de Catalunya considerada com a Realitat nacional occitana. Amb capital a Viella (Vielha en aranès), te un govern autònom, el Consell General d’Aran, en virtut de la Llei 16/1990 sobre el règim especial de la Val d’Aran, actualitzada amb la nova Llei d’Aran de gener de 2015.

Va ser una comarca fins l’any 2015, any a partir del qual es considera legalment entitat territorial singular.

La llengua pròpia i oficial és l’occità aranès, que pertany al conjunt del Gascó oriental. També hi són cooficials el català i el castellà. Celebra seva festa nacional, la Hèsta d’Aran, el 17 de juny.

Aran és un territori espanyol situat al vessant nord dels Pirineus centrals, a la província de Lleida, Catalunya. Hi conviuen tres llengües cooficials: l’aranès (dialecte local de l’occità), el català i el castellà

Limita al nord amb França (departament d’Alt Garona), a sud-oest amb la comarca aragonesa de la Ribagorça, Osca, al sud amb la comarca catalana d’Alta Ribagorça, Lleida, i a l’est amb la de Pallars Sobirà, Lleida. Compta amb 10.093 habitants (cens de 2019) i la seva capital és Vielha e Mijaran, seu del seu govern autònom propi, el Consell General d’Aran.

Font: wikipedia