Ciutat comtal

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 21 de juny de 2021

Barcelona és un gra d’arròs al mapa. Aquest municipi acull uns 1,6 milions de veïns, molt lluny dels cinc milions de la província

La Ciutat comtal s’ha de concentrar en la productivitat dels seus recursos humans i materials. A Barcelona hi ha de tot. De tot el necessari per esdevenir perla de la Mediterrània

Aconseguir aquesta fita depèn de la voluntat dels seus veïns, que s’ho han de creure. Barcelona pot ser una entitat única en el món

Cal combinar bonhomia amb excel·lència

135 escons

Josep Juanbaró, info@sdrca.es – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 7 de juny de 2021

L’Aran és avui dia una entitat territorial singular de Catalunya, considerada realitat nacional occitana (comarca fins 2015). Catalunya té unes 42 comarques (s’hi suma el Lluçanès, encara sota consideració)- Les comarques en temps dels anys 80 eren 40: Barcelona (11), Girona (7), Lleida (12), i Tarragona (10)

El Parlament de Catalunya té sempre 135 escons, per sempre

Un dia que anava en tren, estava avorrit. Em va venir al cap determinar com s’escollien aquest 135 escons. Sense tenir en compte els canvis demogràfics, agafem les poblacions de 2020 (Idescat) encara que hi hagin hagut diferències des de 1980. Els escons es reparteixen avui dia segons Barcelona (85), Girona (17), Lleida (15), i Tarragona (18).

La proporció demogràfica d’escons seria:  Barcelona (100), Girona (13), Lleida (8), i Tarragona (14). S’ha augmentat Girona, Lleida, i Tarragona a canvi de Barcelona. Es pot dir que s’ha primat per comarques

Proposo un altre càlcul. La suma d’Aran i 42 comarques donen 43 diputats titulars comarcals (oficines comarcals). La resta de diputats ve de 135-43 = 92 escollits arreu de Catalunya mitjançant llistes partidàries. La llista comarcal pot escollir escollr el seu diputat, representant del Parlament a comarques

Això no obstant, la innovació més important és per als de la comarca del Barcelonès: L’Hospitalet de Llobregat (1), Sant Adrià de Besòs (1), Santa Coloma de Gramenet (1), Badalona (1), Barcelona (10, un per cada Districte). Per tant la suma de diputats d’arreu de Catalunya passa a ser de 79 diputats no comarcals (sense límits provincials)

M’he inspirat per aquest sistema en països que consideren una representació més acostada als electors

 

Química

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 6 de juny de 2021

Vaig triar Química per estudiar-ne (1976-1981). La Química és una de les 5 úniques Ciències experimentals i matemàtiques (Física, Química, Biologia, Geologia, i Matemàtiques). Química és segons el Diccionari normatiu valencià la ciència que estudia l’estructura, les propietats i les transformacions de la matèria a partir de la seua composició atòmica.

Vaig estar dubtant sobre quina especialitat agafar. Entre Química orgànica i Química física, vaig triar Química física per ser més fonamental (1979-1981). En acabar, vaig decidir fer-ne la Tesina sobre Electroquímica orgànica (1981-1982). Aleshores ja vaig obtenir la Llicenciatura amb Grau (1976-1982)

Amb aquest títol em veia una mica despullat per la qual cosa vaig optar per fer una Tesi a l’Escola Tènica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona (1983-1990). La idea inicial era tenir un títol de la Universitat de Barcelona i un altre de la Universitat Politècnica de Catalunya, però no s’havien homologat les titulacions

Si la Tesina va ser molt fonamental (en dic: “vaig fer música”), la Tesi, catalogada per la UPC com a Química industrial, va ser molt més aplicada. Per voluntat pròpia vaig escriure la Tesi com un “manual” per a tota persona interessada en hidròlisi de productes naturals. Em van atorgat el títol de Doctor en Química (1990)

En tot el meu bagatge professional sempre m’he sentit com si fos en en “universitats” perquè sempre hi he aprés molt al temps que hi he pogut fer aportacions acadèmiques

Barcelona

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 26 de maig de 2021

Es pot assimilar Barcelona a una illa delimitada per la serra de Collserola i la mar Mediterrània (uns 5 km), encaixonada entre els seus municipis limítrofs (uns 15 km). La superfície de Barcelona és de 101,9 km2, un pèl més gran que l’illa de Formentera (83,24 km2).

Barcelona té censades uns 1,6 milions de persones, acollint més de 660 mil llars. Capital de la comarca del Barcelonès: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs

Barcelona es podria assimilar a una illa de dimensions com l’illa de Formentera, copsant així la petita superfície del municipi. Barcelona està dividida en 10 districtes, que abarquen 73 barris. Els districtes són: Ciutat Vella, Eixample, Gràcia, Horta-Guinardó, Les Corts, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí, Sants-Montjuïc i Sarrià-Sant Gervasi

La magnitud de Barcelona fa que la major part de les gestions administratives es puguin fer en el propi municipi. A més, Barcelona funciona d’una forma autònoma. Gaudeix alhora d’una important xarxa de comunicacions: metro, bus, tren, taxi

Classificació UNESCO

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 26 de maig de 2021

La UNESCO és l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO tracta d’establir la pau mitjançant la cooperació internacional en matèria d’educació, ciència i cultura. Els programes de la UNESCO contribueixen a l’assoliment dels objectius de desenvolupament sostenible definits en el Programa 2030, aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 2015.

La classificació Unesco (Nomenclatura Internacional de la Unesco per als camps de Ciència i Tecnologia), creada per l’esmentat organisme, és un sistema de classificació del coneixement àmpliament usat en l’ordenació de projectes d’investigació i de les tesis doctorals.

Els apartats es diferencien per nivells segons el nivell de detall en camps, disciplines i subdisciplines, que són codificats amb dos, quatre i sis dígits respectivament.

Camps (dos dígits): són els apartats més generals. Cadascun comprèn diverses disciplines diferents entre si, però amb característiques comunes. Segueixen els camps científics

1100 Lògica

1200 Matemàtiques

2100 Astonomia i astrofísica

2200 Física

2300 Química

2400 Ciències de la vida

2500 Ciències de la terra i de l’espai

3200 Ciències mèdiques

5300 Ciències econòmiques

5600 Ciències jurídiques i Dret

5800 Pedagogia

5900 Ciència política

6100 Psicologia

6300 Sociologia

Disciplines (quatre dígits): suposen una descripció general de grups d’especialitats.

Subdisciplines (sis dígits): representen les activitats que es realitzen dins d’una disciplina.

CUESTION DE JUSTICIA

Juan de Dios Ramírez-Heredia Montoya – Abogado y periodista – Unión Romaní, 26 de mayo de 2021

Anoche me acosté muy tarde. Haciendo zapping en la televisión me tropecé con el anuncio de una película cuyo título despertó inmediatamente mi interés: “Cuestión de Justicia”. Y me enganchó. Me clavó al sofá durante las dos hora y media de duración haciéndome vibrar al experimentar la angustia y la emoción de los protagonistas de la historia basada en hechos reales. La película es reciente. Se estrenó el año pasado y ha merecido las mejores críticas.

La síntesis del film ofrecida en los medios puede reducirse a la peripecia de un ciudadano negro, activista de los Derechos Humanos, quien, tras graduarse en Harvard, decide ofrecer asistencia legal a presos sin recursos, condenados por delitos graves. En 1987 defendió a un negro condenado a la pena capital por la muerte de una joven blanca, a pesar de que la acusación no logró presentar ninguna prueba concluyente de culpabilidad.

La historia muestra con claridad cómo una persona inocente puede ser condenada a la pena capital acusada de haber comedido un crimen del que jamás tuvo conocimiento. Y si me lo permiten quiero afirmar que esas cosas pasan en la actualidad. En los Estados Unidos, y no solo en Alabama, siguen dándose casos de sentencias injustas que primero fueron dictadas por una parte de la sociedad.

No entraré en el detalle de la investigación que realiza el abogado del condenado, ni en el papel agresivo y violento de la policía contra los ciudadanos negros, como tampoco señalaré las contradicciones en que caen con demasiada frecuencia los agentes judiciales condicionados por el clima de racismo existente en la sociedad. En los Estados Unidos son los negros y en España somos los gitanos quienes padecemos el estigma de la culpabilidad por el solo hecho de ser lo que somos.

Cuando el racismo inconfesado se reviste de pretendida legalidad

En el evangelio de San Lucas se describe como Jesucristo, utilizando una parábola que todo el mundo pudiera entender, dijo que “los hijos de las tinieblas son más sagaces que los hijos de la luz”. Con ello quiso demostrar que cuando los poderosos, hijos de las tinieblas que provocan el ejercicio despótico del poder, deciden actuar de una determinada forma, de nada sirven las justas reclamaciones de quienes son victimas de su decisivo poder.

En la película queda claro desde la primera secuencia que el condenado a muerte no es el autor del asesinato del que se le acusa. Lo que no ha impedido que permaneciera siete años en el corredor de la muerte esperando impotente que la sentencia se cumpliera una vez sentado en la silla eléctrica. Pero fíjense, a mí lo que más me ha sorprendido es que la gran injusticia que descubrió el abogado defensor fue que su cliente fuera condenado a la pena de muerte un año antes de ser juzgado.

Imagínense que en nuestro país, España, alguien de la sociedad civil, o de cualquier ONG, alguien que tuviera la sartén por el mango porque dispone de los recursos necesarios para dar a otras organizaciones el dinero que legalmente les corresponde para garantizar su mantenimiento, les retuviera esa subvención con lo que les condenaría irremisiblemente a la muerte. Sin poder evitar que pasara en el corredor de la pena máxima un largo periodo de reclamaciones, todas ellas desoídas por quien, cegado por su soberbia, se escudara en la trinchera de argumentos tan fútiles como decir: “no te doy el aire que necesitas para respirar porque tengo un papel firmado por ti en el que manifiestas que estás de acuerdo con morir a causa de la hipoxia cerebral que te producirá quedarte sin trabajo, sin comida y sin aire para sobrevivir”.

Naturalmente el condenado preguntará una y mil veces, ¿por qué? ¿Qué delito he cometido para ser condenado a muerte?

Esa situación podría darse en España

En la película pasa exactamente lo mismo. El condenado intenta demostrar su inocencia con los escasos medios con que cuenta. Él no quiere morir, en primer lugar, porque es inocente y en segundo lugar porque el papel firmado en el que manifiesta su conformidad en ser ejecutado, carece absolutamente de validez si no hay previamente una prueba irrefutable de los delitos cometidos merecedores de la pena capital. Artículo 7 del “Convenio Europeo de Derechos Humanos”.

El abogado defensor de los derechos violados del condenado, descubre finalmente la prueba definitiva que pondrá en la calle a la pobre víctima. Fue conducido al corredor de la muerte un año antes de que se celebrara un juicio incriminador. Como en el ejemplo español al que hago referencia. El condenado firmó un papel desconociendo las consecuencias que le acarrearía el inexistente delito que le llevaría a la muerte civil de su organización. E inmediatamente lo denunció ante sus acusadores sin que su propuesta diera el más mínimo resultado.

Pero esta vez los “hijos de las tinieblas no podrán con los hijos de la Luz”

Y no podrán porque gracias a Dios no estamos en Alabama, en el enclave de Monroeville que es donde sucedió realmente la historia. En España la justicia no permitiría semejante desatino y las autoridades nacionales, especialmente las del Ministerio de Derechos Sociales y Agenda 2030 no consentirán nunca que en su nombre se viole el más elemental derecho de los ciudadanos que viven en un Estado Democrático: que se condene a nadie sin que previamente exista una sentencia que lo justifique.

La película encoge el corazón y especialmente el alegato del abogado al pedir el fin de la condena del protagonista. Si les parece, cierren los ojos y si me lo permiten yo diré gitano donde el letrado dice negro

“Pero cuando condenan a muerte a un hombre gitano un año antes de su juicio…

“Cuando basan la sentencia en una declaración falsa (…) e ignoran el testimonio de gitanos que respetan la ley…

“Cuando toda prueba que demuestra su inocencia es suprimida, y todo aquel que intenta decir la verdad es ignorado…este caso se convierte en algo más que el juicio de un sólo acusado. Se convierte en una prueba de si gobernará el miedo y la rabia o el estado de derecho.

“(…) si tenemos que aceptar un sistema que te trata mejor si eres rico y culpable que inocente y pobre, entonces no podemos decir que somos justos.

“Si decimos que estamos comprometidos con la igualdad de justicia ante la ley, con proteger los derechos de todos los ciudadanos, sin importar clase o raza, entonces tendríamos que terminar con esta pesadilla por los gitanos y sus familias.

“Se ha comprobado que los cargos contra el gitano son falsos argumentos de gente llena de intolerancia y prejuicio que ignoraron la verdad a cambio de soluciones fáciles, y esa no es la ley. Eso no es justicia. Eso no es correcto.

Solicito que se retiren los cargos inmediatamente, Su Señoría. Gracias”.

Y se retiraron los cargos y la organización gitana pudo ser libre fuera del corredor de la muerte civil.

Terra de ningú

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 25 de maig de 2021

L’ensenyament secundari obligatori s’acaba als 16 anys. El gap que hi ha entre aquesta edat i la majoria d’edat és d’un parell d’anys. No he fet mai un seguiment de nois i noies en aquestes edats

Cadascú s’espavila com raonament sap amb com a mínim de la necessària partiipació dels pares. Aquests anys de terra de ningú són molt importants n el desenvolupament de ls capacitats de nois i noies

Rcordo en la meva època en què els nois passaven a ser aprenents a partir dels 14 anys. Aquesta nova situació els feia molt felissos perquè entraven en el món de la realitat. Tinc referències d’aquests nois que ben just conservaven els coneixements que els havien impartit a l’escola

Podien superar bé la seva joventut, però començaven a grinyolar quan ja eren adults. Sovint els faltava prou formació, però que alguns solucionaven a la seva manera

Les nostres noies i els nostres nois de 16 anys es troben, per l’edat, capficats per la manca de coneixements en relacions laborals i afectives, temes molt aguts en aquestes edats. L’escola tampoc els ha fornit massa fomació en aquestes matèries, molt importants per a un correcte desenvolupament humà

Jo vaig viure una època en que tot semblava ser de potes enlaire. Gràcies a la prssió social, molts temes s’han superat, però encara queden molts serrells, com se sol dir

Llengües

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 25 de maig de 2021

Llevat del basc, totes les altres llengües espanyoles deriven del llatí, són llengües romàniques. Entre aquestes trobem el castellà (llengua oficial d’Espanya), el català-valencià-balear, l’aranès (variant occitana), l’aragonès, l’asturlleonès, el gallec, i el portuguès d’Olivença (Extremadura)

L’aranès és cooficial a Catalunya. L’aragonès és llengua propia de l’Aragó, se’n parla sobretot al nord. El portuguès d’Olivença va entrar en declivi fa uns cinquanta anys, però encara hi perdura afortunadament

L’occità o llengua d’oc (en occità: occitan, lenga d’òc) és la llengua romànica pròpia d’Occitània. El domini lingüístic actual de l’occità s’estén per quatre països: el terç sud de França, la Vall d’Aran, a Catalunya (occità aranès), les Valls Occitanes, a Itàlia (ço és: una franja del Piemont i un tros de la Ligúria) i a un enclavament de Calàbria (la Gàrdia, en italià Guardia Piemontese) i al Principat de Mònaco (on l’occità coexisteix amb el monegasc)

Tot i que a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla tenen el castellà com a única llengua oficial, s’hi parlen també ues llengües nord-africanes: l’àrab (sobretot a Ceuta) i l’amazic (sobretot a Melilla). Hi van haver representats polítics d’rigen castellà que va intentar fer d’aquestes llengües cooficials, però no van reeixir

Els immigrats del nord-d’Àfrica cap a el nostre país han fet que les llengües àrab i amazic siguin llengües freqüents entre els immigrats del nord d’Àfrica. Es calcula que n’hi ha 40 milions de parlants entre el Marroc, Algèria, Líbia, Tunísia, Mauritània i Egipte

Avui dia els amazics ocupen bosses dels territoris del nord d’Àfrica. N’eren els principals pobladors de nord d’Àfrica fins que hi arribaren el àrabs durant el s. VII

Font: wikipedia

NEVIPENS ROMANI

Juan de Dios Ramírez-Heredia – Presidente de Unión Romaní, 21 de mayo de 2021

A este correo hemos añadido el último número de NEVIPENS ROMANI, nuestro periódico gitano que va a cumplir en 2021 la friolera de 36 años de existencia. En sus páginas está reflejada la vida de la comunidad gitana española con abundantes referencias a la población gitana mundial. Nos enorgullece decir que nunca, antes de ahora, ha existido en nuestro país una publicación que se ocupe de los gitanos y de sacar a la luz, ¡cada quince días!, una publicación realizada por los propios gitanos.

Dicho lo anterior acudimos a usted, como también a vosotros y vosotras, para pedir vuestra ayuda. Necesitamos que varios miles de personas ―no me atrevo a decir cuántos― nos ayuden a continuar con nuestro proyecto formalizando una suscripción. Con las escasas subvenciones que recibimos de los poderes públicos no llegamos ni siquiera para pagar el sello de correos que hemos de poner al periódico.

Si eres gitano o gitana debes contribuir. Son 15 euros al año. Y si 15 euros te parecen mucho, contribuye con lo que puedas.

Y no lo olvide, la cuenta corriente a la que debe poner la transferencia es la siguiente: Caixabank ES82 2100 0546 0202 0009 4925

Nais Tumenge (Muchas gracias) Sastipen thaj Mestipen (Salud y libertad)

TE AVEN BAXTALÉ (Que seáis felices) Tradicional saludo de los gitanos europeos

Setmana anglesa

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 21 de maig de 2021

Recordo clarament que quan, anàvem a col·legi, es va imposar clarament la setmana anglesa, la de les 40 h de dilluns a divendres. Me’n recordo tant perquè ens vam alliberar de les 4 h del matí del dissabte

Se sentia plenament que el nostre món estava canviant, però en el món actual els actuals divendres fan la mateixa flaire d’aquells dissabtes anteriors als de la setmana anglesa

Actualment, s’està notant una tendència que està despullant els divendres. Sigui pel que sigui, sovint recuperant hores entre setmana, les tardes dels divendres només queden per l’atenció al públic

Està clar que, si una associació vol oferir una trobada, no es farà divendres per la tarda perquè tothom, almenys els qui poden, se’n van al migdia de cap de setmana. Tampoc es convoquen els dilluns perquè la gent encara no s’ha recuperat del cap de setmana

Queden doncs tres dies hàbils per a convocar trobades: dimarts, dimecres i dijous, però sobretat dijous perquè ja hi ha la flaire del cap de setmana. Quant de temps manca per assolir la setmana de 36 h o la de 32 h? Això ho anirem veient sobre la marxa

S’ha fet en paral·lel una estimació per mesos del que es treballa durant l’any. Hi ha 4 mesos crítics: el de Setmana Santa, el juliol, l’agost, i el desembre. En aquests mesos es va a màquina lenta perquè les persones pensen més en les vacances que en qualsevol altra cosa

Tenim doncs amb aquesta enquesta que només es treballen a fons 8 mesos durant l’any. Transformant mesos amb hores setmanals: 8/12 = 2/3, 40*2/3 = a unes 27 h setmanals. Qualitativament, tenim resultants semblants.

Les persones preguntades validen aquests resultats aproximats del temps de treball. Afirmen que avui dia la informatització ha reduit els temps operatius