Mare de Déu de Lluc

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Ls Corts – 20 de desembre de 2020

La Mare de Déu de Lluc és la patrona de l’illa de Mallorca. Per molts historiadors i religiosos, és la patrona de l’arxipèlag Balear. És una de les verges morenetes del catolicisme i es troba dins la basílica del monestir de Lluc a Escorca.

És una imatge medieval de 61 cm de llargària.

Una de les primeres referències sobre la llegenda hagiogràfica de la troballa de la Mare de Déu de Lluc la trobam en el prevere Rafel Busquets, autor del Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de Nostra Senyora de Lluc, publicat l’any 1684, obra en la que el prevere conta una versió primerenca de la tradició de la Trobada de la imatge de la Mare de Déu de Lluc

El 10 d’agost de 1883 es coronà la verge de Lluc, i gràcies a aquest acte, el 1884 se restaurà la imatge.

En 1908 el bisbe mallorquí Pere J. Campins celebrà el vint-i-cinquè aniversari de la coronació de la verge al monestir de Lluc. Campins fou un gran devot a aquesta verge, per això i davant l’església del monestir, trobam l’estàtua agenollat del bisbe, mirant cap a l’entrada del recinte religiós i amb les mans en oració. L’escultura data de 1920.

Es creà una fundació que duu el nom de Fundació Santuari de Lluc, que conjugà en els seus estatus a les principals institucions religioses i civils de l’illa.

A la Verge de Lluc se l’anomena afectuosament a les Balears “La Moreneta”. Hi ha altres verges negres conegudes d’aquesta manera, com la Mare de Déu de Montserrat (Patrona de Catalunya) o la Mare de Déu de la Candelera a Tenerife (Patrona de les illes Canàries).

Font: wikipedia

Mare de Déu de Montserrat

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de desembre de 2020

La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, és la patrona de Catalunya i una de les nou Patrones de les Comunitats Autònomes d’Espanya. La imatge es venera al Monestir de Montserrat, símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients, a més d’un atractiu turístic.

El 12 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar oficialment la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de les diòcesis de Catalunya. Se li va concedir també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat la van trobar uns nens pastors en l’any 880. Després de veure una llum a la muntanya, els nens van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. A l’assabentar-se de la notícia, el bisbe de Manresa va intentar traslladar la imatge fins a aquesta ciutat, però el trasllat va ser impossible ja que l’estàtua pesava massa. El bisbe ho va interpretar com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc en el qual se l’havia trobat i va ordenar la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

Font: wikipedia

Fraga

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

Fraga és una localitat d’Aragó de parla catalana situada a la Franja d’Aragó, a l’extrem sud-est de la província d’Osca, en l’últim tram de la Vall del Cinca (a 115 km de Saragossa i a 25 km de Lleida)

Limita amb lo municipi català de Massalcoreig. Lo seu municipi és un dels més extensos d’Espanya; és cap de partit judicial i capital de la comarca del Baix Cinca

Fraga té un clima mediterrani-continental amb temperatures mitjanes anuals de 14,7 °C i amb una mitjana de precipitacions de 384 mm, recollides a la primavera i especialment a la tardor.

La ciutat constitueix un important centre del sector serveis, que ocupa un terç de la població activa. La població total era de 13.341 habitants lo 2008

Fraga fou ocupada pels musulmans quan Musa ibn Nusayr se va apoderar de Saragossa el 714, de la qual sembla que fou una dependència que va dur el nom d’Ifragha o Afragha, tot i que no va ser pràcticament mai esmentada separadament

Al-Idrissí situa la vila a la província de Zaytun (Cinca), juntament amb Jaca, Mequinensa i Lleida. Al segle XII estava en mans dels almoràvits sota el comandament de Yahya ibn Ghaniya: Alfons I d’Aragó i Pamplona (que havia ocupat Saragossa el 1118) va atacar la ciutat lo 1134, però fou derrotat severament i rebutjat per Yahya, en una batalla descrita per al-Himyari. Fou conquerida finalment per Ramon Berenguer IV lo 1149

Setge de Fraga: A la primavera del 1134, Alfons I lo Bataller es va acostar a Fraga i la va assetjar; però va patir una severa derrota al Castell de Monreal i va haver d’aixecar el setge (17 de juliol) i se’n va anar a assetjar el castell de Lizana però va morir entre Almuniente i Poleñino el 7 de setembre

Guerra de successió espanyola: Durant la Guerra de Successió, Fraga, juntament amb altres ciutats com Berga o Cervera, va decantar-se per bàndol borbònic, sovint perquè estaven enfrontades a altres poblacions favorables als Habsburg; per això se’ls va conèixer com a enclavaments botiflers

Font: wikipedia

Franja de Aragón

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

El término Franja de Aragón (Franja d’Aragó, Franja de Ponent, o Franja Oriental en catalán; Francha d’Aragón, “Francha de Llevant” o Francha Oriental en aragonés) se aplica habitualmente al Aragón catalanófono que abarca la zona oriental de Aragón (España), limítrofe en su mayor parte con Cataluña. Con el tiempo la expresión Franja de Aragón ha tenido otras aplicaciones no siempre coincidentes con la delimitación lingüística

La aplicación del término Franja en referencia a la zona oriental de Aragón es reciente, aunque cabe remontarse a principios del siglo XX para encontrar sus precedentes, en concreto al año 1929, cuando el geógrafo Pau Vila –quien posteriormente dibujaría el primer mapa comarcal de Cataluña durante la Segunda República española– bautiza al Aragón catalanohablante como Marcas de Poniente (en catalán: Marques de Ponent), siendo el primer intento de darle nombre a dicho territorio. Posteriormente la misma denominación sería empleada, ya en la segunda mitad del siglo XX, por filólogos como Joan Coromines, alternándose con otras denominaciones como Marcas de Aragón (Marques d’Aragó), Cataluña aragonesa (Catalunya aragonesa) o la raya de Aragón (la ratlla d’Aragó).

En todos los casos las distintas denominaciones empleadas aluden a un mismo ámbito territorial, el área oriental de Aragón de lengua catalana, siendo en todos los casos denominaciones creadas desde Cataluña, es decir, es un concepto creado desde un punto de vista exógeno para poder denominar sustantivamente a un territorio de habla catalana ubicado al oeste de Cataluña, de allí la adjetivación de Poniente (de Ponent).

Es durante la transición española (segunda mitad de los años 1970) cuando se aplica por primera vez el término Franja en referencia al Aragón catalanoparlante

Sencillamente, el nombre en cuestión es una creación colectiva de un grupo de aragoneses de lengua catalana y catalanes del Principado interesados por el hecho que una parte de Aragón es de lengua catalana, que se reunían algunos sábados por la tarde en los locales del Centro Comarcal Leridano de Barcelona durante los primeros años de la transición democrática y, a su vez, creación también de unos primigenios y reducidos grupos locales –donde también participaban miembros de las tertulias sabáticas del Centro Leridano– surgidos en La Litera en defensa de la identidad lingüístico-cultural de la comarca

En el Segundo Congreso Internacional de la Lengua Catalana (Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana) celebrado en 1985 el Instituto de Estudios Catalanes, máxima autoridad científica de dicho idioma, adoptaría Franja de Aragón (Franja d’Aragó) como denominación para el Aragón catalanohablante desde un punto de vista académico. Mientras que la denominación Franja de Poniente (Franja de Ponent) quedaría relegada al ámbito político, en concreto en asociaciones, agrupaciones y partidos políticos afines al pancatalanismo.

Desde Aragón se emplean otras denominaciones alternativas como Aragón Oriental (Aragó Oriental), Franja Oriental, Comarcas Orientales o Franja de Levante (Franja de Llevant).

Lo que en un principio fuera una denominación relativa a un ámbito lingüístico posteriormente ha adquirido nuevas acepciones variando el ámbito territorial al que hace referencia.

Principalmente, aparte de la acepción lingüística cabe mencionar las acepciones políticas formuladas desde el pancatalanismo, o algunas más recientes como la eclesiástica y socioeconómica. Según cada acepción los vínculos que agrupan a los municipios se ciñen a ligazones de distinta índole, en total se puede hablar de cuatro acepciones, a saber:

• Acepción eclesiástica
• Acepción lingüística
• Acepción política
• Acepción socioeconómica

Font: wikipedia

Mare de Déu dels Desamparats

Josep Juanbaró, info@sdrca.bacelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

La Verge o Mare de Déu dels Innocents, Màrtirs i Desemparats o Verge dels Desemparats (Mare de Déu dels Desamparats, en valencià o popularment Geperudeta) és una advocació de la Mare de Déu. És la patrona de la ciutat de València. La Seua basílica s’ubica al costat de la Seu, entre la plaça de l’Almoina i la de la Mare de Déu, originalment anomenada de la Seu. Els valencians la conèixen afectuosament com la Geperudeta.

També és la patrona d’Atzeneta d’Albaida, Campello, Ibi i de la Comunitat Valenciana, i per tant una de les patrones de les comunitats autònomes d’Espanya. Apareix representada amb una lliri en una mà i amb el nen Jesús portant la creu, en els seus braços. La imatge es caracteritza per tenir una lleugera inclinació endavant; per aquest motiu se li coneix afectuosament entre els valencians com La Geperudeta

Sota aquesta advocació es va fundar la Congregació Mares de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya

El su nom és el de la Mare de Deu dels Innocents, Folls i Desamparats i la Seua advocació parteix de la iniciativa del pare fra Joan Gilabert Jofré. El 24 de febrer de 1409 Quan és dirigia a la Seu de València, va vore com uns xiquets fèien burlis d’un boig indigent a al carrer Argenteria (actual Martí Mengod). Va ser llavors quan va decidir fundar una confraria per atendre estes persones.

Aquesta confraria Benèfica va donar lloc a el primer hospital Psiquiàtric de la història, i la primera atenció humanitària de les persones amb Malalties mentals.

Aquesta confraria va ser posada baix l’advocació d’aquesta Mare de Déu, des de 1414, Quan diu la llegenda, que uns àngels la van esculpir. Aquesta tenia inicialment la seva seu a la menuda ermita situada actualment entorn de l’Antic Hospital, dedicada a Santa Llúcia, molt a prop de les murades.

La imatge té una alçada de setembre pams valencians, i com a curiositat te el cap reclinat lleugerament cap a baix, perque la posició inicial d’aquesta imatge era gitada. Açò era degut al fet que la Mare dels Desamparats era col·locada sobre a els fèretres dels pobres “ignocents i desamparats” que morien atesos per la confraria. Per aquesta raó la imatge miri cap als seus fidels.

La Mare de Déu dels Desemparats no sempre va ser la patrona de la ciutat. En un primer Moment el patró ho va ser Sant Jordi, igual que als Tots els regnes i comtats de la Corona d’Aragó. I des del primer Moment de la conquesta, Sant Vicent màrtir, ajusticiat a la ciutat en època romana. Sant Miquel, conegut a València com l’àngel custodi, va tindre una importància com a patró de les Ciutats de jurisdicció reial del regne. Finalment, des del segle XVIII, queden fixats com a patrons Sant Vicent Ferrer, Sant Vicent Màrtir, i la Mare de Deu dels Desemparats. Quedant com a patrons del regne, Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu del Puig.

La declaració oficial com a patrona de la ciutat, la feu el 21 d’abril de 1885, Lleó XIII, i la Seua coronació Canònica el 15 d’octubre de 1921, a al pla del Pont de el Real.

Font: wikipedia

 

Aran

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 16 de desembre de 2020

Aran o la Vall d’Aran, de vegades anomenada paper su topònim oficial Val d’Aran o Vath d’Aran, en aranès, és una vall pirinenca i una comarca (en occità: parcan) situada a al sud-est de la històrica i cultural Gascunya, on ‘també va regir la històrica, encara més gran, d’Occitània.

Administrativament és una entitat territorial singular de Catalunya considerada com a Realitat nacional occitana. Amb capital a Viella (Vielha en aranès), te un govern autònom, el Consell General d’Aran, en virtut de la Llei 16/1990 sobre el règim especial de la Val d’Aran, actualitzada amb la nova Llei d’Aran de gener de 2015.

Va ser una comarca fins l’any 2015, any a partir del qual es considera legalment entitat territorial singular.

La llengua pròpia i oficial és l’occità aranès, que pertany al conjunt del Gascó oriental. També hi són cooficials el català i el castellà. Celebra seva festa nacional, la Hèsta d’Aran, el 17 de juny.

Aran és un territori espanyol situat al vessant nord dels Pirineus centrals, a la província de Lleida, Catalunya. Hi conviuen tres llengües cooficials: l’aranès (dialecte local de l’occità), el català i el castellà

Limita al nord amb França (departament d’Alt Garona), a sud-oest amb la comarca aragonesa de la Ribagorça, Osca, al sud amb la comarca catalana d’Alta Ribagorça, Lleida, i a l’est amb la de Pallars Sobirà, Lleida. Compta amb 10.093 habitants (cens de 2019) i la seva capital és Vielha e Mijaran, seu del seu govern autònom propi, el Consell General d’Aran.

Font: wikipedia

Cortes de Aragón

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

Les Cortes de Aragón (en aragonès, Cortz d’Aragó; en català, Corts d’Aragó) són l’òrgan legislatiu d’Aragó, comunitat autònoma espanyola. Exerceixen la potestat legislativa, aproven els seus pressupostos, impulsen i controlen l’acció de la Diputació General, i exerceixen les altres competències que els confereixen la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia d’Aragó i les altres normes de l’ordenament jurídic.

Les Corts d’Aragó exerceixen la funció legislativa de la comunitat autònoma d’Aragó, segons s’estableix a l’article 12 de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó. Les Corts trien, d’entre els seus membres, un president, una Mesa i una Diputació Permanent. Estan compostes per 67 diputats.

La seva denominació procedeix de la institució històrica del Regne d’Aragó des de la seva fundació el 1188 fins a començaments de segle XVIII. El Decret de Nova Planta del 3-IV-1711 va abolir els Furs d’Aragó fent desaparèixer les Corts d’Aragó. Les Corts d’Aragó es recuperen a la fi de segle XX a través de l’actual parlament autonòmic de la Comunitat Autònoma d’Aragó. Les modernes Corts d’Aragó es van reunir per primera vegada a Calatayud, ia l’Ajuntament de Saragossa va cedir les el 1985 al Palau de l’Aljaferia com a nova seu

Entre els seves funcions legislatives està aprovar a els pressupostos, impulsin i controlin l’acció de la Diputació General d’Aragó i exerceixen Les altres Competències que a els confereixen la Constitució, l’Estatut i els Altres normes de l’Ordenament Jurídic. A més, designin ALS Senadors que han de representar la Comunitat autònoma en el Senat d’Espanya; exerceixen la iniciativa legislativa perqué les Corts Generals aprovin la Llei

Poden exercitar la iniciativa de reforma de la Constitució Espanyola; ratificar els Convenis i Acords de cooperació als quals la Comunitat Autònoma d’Aragó va seguir part; interposen recursos d’inconstitucionalitat; trien el Justícia d’Aragó, a l’auditor general d’Aragó i trien o proposen el Nomenament de càrrecs a Altres organismes: consellers al Consell Assessor de Radiotelevisió Espanyola a Aragó, vocals a la Junta Electoral d’Aragó o consellers a les caixes d’Estalvis.

Font: wikipedia

Corts Valencianes

Josep Juanbaró, info@sdrca – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 16 de desembre de 2020

Les Corts o Corts Valencianes (oficialment amb Les dues denominacions) és el registre legislatiu de la Generalitat Valenciana i, per tant, de la Comunitat Valenciana. Representa el poble valencià a través dels seus parlamentaris elegits per la via de sufragi universal directe, lliure i secret

Tenen com a seu Palau de Benicarló (o Palau dels Borja), a la ciutat de València, però és podin reunir qualsevol punt de l’territori valencià.

La denominació Corts Valencianes s’origina en la voluntat de la recuperació de la denominació històrica, però el sistema de representació, competències i funcionament no són similars a les de les Corts Valencianes de l’Antic Règim, que representaven els tres braços (eclesiàstic, militar (noblesa ) i real).

L’Estatut d’Autonomia esmenta fonamentalment les Corts Valencianes en el seu segon capítol, títol III, encara que també hi ha referències a altres articles. L’Estatut simplement indica la composició de les Corts, les seves funcions, els principis bàsics de sistema electoral, i fa un esbós general de l’Estatut dels Diputats.

De les lleis que desenvolupen l’Estatut, el Reglament de les Corts Valencianes regula l’organització i el funcionament de les Corts. El primer Reglament de les Corts es va aprovar en l’etapa transitòria, i des d’aquest moment el reglament s’ha modificat en diverses ocasions, sent el Reglament actual de el 18 de desembre del 2006.

Segons l’Estatut les Corts Valencianes es componen d’un nombre no inferior a 99 diputats (la Llei Electoral valenciana fixa aquest nombre a 99 diputats).

La província és la circumscripció electoral. En la VI legislatura van correspondre 35 diputats per la circumscripció d’Alacant, 24 diputats per la de Castelló i 40 diputats per la de València.

L’Estatut d’Autonomia també estableix que per poder obtenir un escó, els candidats han de formar part d’una llista que superi, en nombre de vots, l’exigit per la Llei Electoral valenciana (5% de l’total de vots emesos en tota la Comunitat) . Això ha deixat fora del marc parlamentari valencià a algunes formacions que s’han quedat fregant aquest límit. Per a les llistes que superen el 5%, el sistema que s’utilitza és el sistema D’Hondt.

Font: wikipedia

Mare de Déu del Pilar

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 15 de desembre de 2020

La Mare de Déu del Pilar és una Mare de Déu catòlica, patrona de la Hispanitat, venerada a la Basílica del Pilar de Saragossa a la qual dóna nom. La seva onomàstica se celebra el 12 d’octubre

Diu la llegenda que la Verge Maria, que llavors vivia a Jerusalem, l’any 40 es va aparèixer a Saragossa a l’apòstol Jaume, encoratjant-lo en la seva predicació; s’aparegué sobre un pilar de pedra, que quedà com a testimoni del miracle i es conservà des de llavors a l’església que s’aixecà en honor de la Mare de Déu, actual basílica

El santuari dedicat a la Verge del Pilar a Saragossa és un dels més famosos santuaris d’Espanya i és considerat com la més antiga església de Maria en el cristianisme.

L’actual església és un edifici de proporcions gegantines amb una gran cúpula central, va ser construït el 1681 a partir d’un disseny de Francisco Herrera el jove. L’edifici fou decorat per artistes famosos amb pintures i decoracions de marbre, bronze i plata. Dins la Santa Capella, hi ha la petita estàtua de fusta de la Verge vestida d’ornaments preciosos en una columna d’alabastre. Tradicionalment, en honor de la Mare de Déu del Pilar se celebren grans festivals de l’11 al 18 d’octubre (també a Barcelona).

Miguel Juan Pellicer l’any 1640 i per una suposada intercessió de la Verge va recuperar la seva cama que havia estat amputada dos anys abans

Font: wikipedia

 

Ramon Llull

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 15 de desembre de 2020

Ramon Llull (Palma, 1232 – Tunis, 1316) va ser un escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner mallorquí del segle XIII. És conegut per la seva extensa obra escrita, redactada en català, occità, llatí i àrab

Destaca per la seva producció literària en llengua catalana i és considerat el primer autor a fer servir una llengua vulgar per escriure obres científiques

Ramon Llull havia estat un cortesà de vida mundana fins que va realitzar una transformació religiosa quan tenia trenta anys, a partir de la qual dedicà la seva vida al proselitisme cristià, especialment entre jueus i musulmans, i a incorporar els poders polítics i religiosos cristians en un pla missioner destinat a la conversió dels no cristians. La seva estratègia per millorar els resultats dels mètodes tradicionals d’evangelització basats en l’autoritat dels textos sagrats el va portar a difondre el seu pensament mitjançant l’escriptura, l’ensenyament, la disputa amb autoritats teològiques, la petició a papes i reis o la fundació de centres de formació missionera. Per assolir els seus propòsits dedicà gran part de la seva vida a viatjar, per difondre el seu missatge i posar-lo a prova

Llull creà un sistema filosòfic que denominà Ars, que integrava en un tot coherent la religió, la filosofia, la ciència, la moral i l’ordre social, a partir d’un sistema de verificacions mecàniques comprensibles i transmissibles que havien de demostrar la superioritat del cristianisme i facilitar així la conversió dels practicants d’altres religions. L’ambició del programa lul·lià és una de les causes de la seva ingent producció escrita i de l’enciclopedisme del seu abast, atès que el seu sistema havia de ser verificable en qualsevol àmbit del coneixement humà i havia de poder ser comunicat en graus distints de complexitat expressiva i de llengua, d’acord amb les característiques del destinatari

D’aquesta extensa producció literària es conserven 260 obres, d’entre les quals, literàriament, es poden destacar el Llibre de contemplació en Déu, el Llibre de l’orde de cavalleria, el Romanç d’Evast e Blaquerna, el Llibre de Santa Maria, el Llibre de meravelles, lo Desconhort, l’Arbre de ciència, l’Arbre de filosofia d’amor, el Cant de Ramon o el Llibre de les bèsties

El llegat de Ramon Llull va ser un corrent filosòfic i religiós de partidaris denominat lul·lisme, que estimularen la seva exaltació fins a la llegenda. Llull també va tenir adversaris, especialment entre els dominics, que crearen un corrent antilul·lià, els quals, a més d’atacar-lo pel contingut de la seva obra, li atribuïren posicions heterodoxes a partir de textos falsament lul·lians sobre l’alquímia o la càbala. Aquesta confrontació ha distorsionat la percepció popular de la seva personalitat real i ha afectat negativament el seu procés de canonització. Actualment és, eclesiàsticament, servent de Déu, encara que popularment sigui considerat i titulat com a beat

Font: wikipedia