Navega per la categoria

Llengua

Ordenacions alfabètiques

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 2 de febrer de 2022

Fa anys, quan col·laborava en una institució privada de Barcelona, em va venir un dubte: com ordenar alfabèticament noms i cognoms a la catalana ?. L’ordenació catalana és gairebé idèntica a la castellana, però té una petita diferència

Posem per cas el nom d’una persona: “Pere del Olmo Canudas”

L’ordenació castellana diu: Nom: “Pere”. Cognoms: “Del Olmo Canudas”, però en la catalana és: Nom: “Pere del”. Cognoms: “Olmo Canudas”

Es veu com la partícula “del” passa del primer cognom al nom. Això és vàlid per qualsevol partícula en tots els idiomes europeus llevat del “van” neerlandès. El “van” es queda amb el cognom

No crec que hi hagi cap ordenació catalana en les administracions públiques, però unes quantes en institucions privades, i encara crec que són molt poques per raó d’intercanvi de llistes

Si en sabeu més, digueu-m’ho si us plau…

Llengües

Josep Juanbaró, [email protected], SDRCA, Assoc. – Les Corts – 7 d’octubre de 2021

La llengua catalana-valenciana-balear és la segona nacional d’Espanya. Per comprendre bé aquesta afirmació cal tenir en compte a tots els efectes que Catalunya té tres llengües oficials: el castellà, el català, i l’occità (o aranès).

Fora d’Espanya tenim indrets on s’aplica la nostra Llengua: Principal d’Andorra (única oficial), el Rosselló (com defineixen els francesos) i a l’Alguer (ciutat sarda italiana). A més cal comptar la diàspora de molts que hi parlen en la nostra Llengua

Llengua materna

Catalunya 2.813.000 38,5%

València 1.047.000 21,1%

Balears 392.000 36,1%

Andorra 26.000 33,8%

Aragó 33.000 2,48%

Rosselló (França) 35.000 8,5%

Alguer (Itàlia) 8.000 20%

Carxe (Múrcia) 576 85%

TOTAL 4.353.000 31,2%

Queda clar que hi ha més persones que parlen la Llengua sense tenir-la com a a llengua materna (ni paterna)

Tota llengua se sustenta en una cultura pròpia. A tall d’exemple, jo tinc molt d’afecte per la llengua francesa, que vaig aprendre amb el suport de la seva cultura. Puc afegir també que el meu afecte per la llengua alemanya també es deu a la seva cultura

Es comenta actualment que la Llengua està passant per una mala temporada. Cal que persones expertes puguin posar a l’abat de tothom un interès per la Llengua

Vull expressar els meus millors desitjos a les persones que han vingut de fora per quedar-s’hi, Moltes d’aquestes persones parlen la Llengua. Un esforç important perquè ningú obliga a aquestes persones a parlar amb la Llengua tot i que només estan obligats a parlar castellà

Vull expressar aquí una anècdota de fa temps. Grups d’origen castellà de Ceuta i Melilla van lluitar per fer oficials àrab (a Ceuta) i amazic (a Melilla), però no se’n van sortir…!

Hi ha molts ganxos per atreure a la Llengua persones de tot origen. Hi ha especialistes que ho saben fer

Una possible acció podria ser promocionar la Llengua amb una campanya encarada a acadèmies i escoles de llengües encara que no la hi ensenyin. Podria anar adjunta amb material gràfic com ara un pòster

 

 

 

Llengües

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 25 de maig de 2021

Llevat del basc, totes les altres llengües espanyoles deriven del llatí, són llengües romàniques. Entre aquestes trobem el castellà (llengua oficial d’Espanya), el català-valencià-balear, l’aranès (variant occitana), l’aragonès, l’asturlleonès, el gallec, i el portuguès d’Olivença (Extremadura)

L’aranès és cooficial a Catalunya. L’aragonès és llengua propia de l’Aragó, se’n parla sobretot al nord. El portuguès d’Olivença va entrar en declivi fa uns cinquanta anys, però encara hi perdura afortunadament

L’occità o llengua d’oc (en occità: occitan, lenga d’òc) és la llengua romànica pròpia d’Occitània. El domini lingüístic actual de l’occità s’estén per quatre països: el terç sud de França, la Vall d’Aran, a Catalunya (occità aranès), les Valls Occitanes, a Itàlia (ço és: una franja del Piemont i un tros de la Ligúria) i a un enclavament de Calàbria (la Gàrdia, en italià Guardia Piemontese) i al Principat de Mònaco (on l’occità coexisteix amb el monegasc)

Tot i que a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla tenen el castellà com a única llengua oficial, s’hi parlen també ues llengües nord-africanes: l’àrab (sobretot a Ceuta) i l’amazic (sobretot a Melilla). Hi van haver representats polítics d’rigen castellà que va intentar fer d’aquestes llengües cooficials, però no van reeixir

Els immigrats del nord-d’Àfrica cap a el nostre país han fet que les llengües àrab i amazic siguin llengües freqüents entre els immigrats del nord d’Àfrica. Es calcula que n’hi ha 40 milions de parlants entre el Marroc, Algèria, Líbia, Tunísia, Mauritània i Egipte

Avui dia els amazics ocupen bosses dels territoris del nord d’Àfrica. N’eren els principals pobladors de nord d’Àfrica fins que hi arribaren el àrabs durant el s. VII

Font: wikipedia

Franja de Aragón

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de desembre de 2020

El término Franja de Aragón (Franja d’Aragó, Franja de Ponent, o Franja Oriental en catalán; Francha d’Aragón, “Francha de Llevant” o Francha Oriental en aragonés) se aplica habitualmente al Aragón catalanófono que abarca la zona oriental de Aragón (España), limítrofe en su mayor parte con Cataluña. Con el tiempo la expresión Franja de Aragón ha tenido otras aplicaciones no siempre coincidentes con la delimitación lingüística

La aplicación del término Franja en referencia a la zona oriental de Aragón es reciente, aunque cabe remontarse a principios del siglo XX para encontrar sus precedentes, en concreto al año 1929, cuando el geógrafo Pau Vila –quien posteriormente dibujaría el primer mapa comarcal de Cataluña durante la Segunda República española– bautiza al Aragón catalanohablante como Marcas de Poniente (en catalán: Marques de Ponent), siendo el primer intento de darle nombre a dicho territorio. Posteriormente la misma denominación sería empleada, ya en la segunda mitad del siglo XX, por filólogos como Joan Coromines, alternándose con otras denominaciones como Marcas de Aragón (Marques d’Aragó), Cataluña aragonesa (Catalunya aragonesa) o la raya de Aragón (la ratlla d’Aragó).

En todos los casos las distintas denominaciones empleadas aluden a un mismo ámbito territorial, el área oriental de Aragón de lengua catalana, siendo en todos los casos denominaciones creadas desde Cataluña, es decir, es un concepto creado desde un punto de vista exógeno para poder denominar sustantivamente a un territorio de habla catalana ubicado al oeste de Cataluña, de allí la adjetivación de Poniente (de Ponent).

Es durante la transición española (segunda mitad de los años 1970) cuando se aplica por primera vez el término Franja en referencia al Aragón catalanoparlante

Sencillamente, el nombre en cuestión es una creación colectiva de un grupo de aragoneses de lengua catalana y catalanes del Principado interesados por el hecho que una parte de Aragón es de lengua catalana, que se reunían algunos sábados por la tarde en los locales del Centro Comarcal Leridano de Barcelona durante los primeros años de la transición democrática y, a su vez, creación también de unos primigenios y reducidos grupos locales –donde también participaban miembros de las tertulias sabáticas del Centro Leridano– surgidos en La Litera en defensa de la identidad lingüístico-cultural de la comarca

En el Segundo Congreso Internacional de la Lengua Catalana (Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana) celebrado en 1985 el Instituto de Estudios Catalanes, máxima autoridad científica de dicho idioma, adoptaría Franja de Aragón (Franja d’Aragó) como denominación para el Aragón catalanohablante desde un punto de vista académico. Mientras que la denominación Franja de Poniente (Franja de Ponent) quedaría relegada al ámbito político, en concreto en asociaciones, agrupaciones y partidos políticos afines al pancatalanismo.

Desde Aragón se emplean otras denominaciones alternativas como Aragón Oriental (Aragó Oriental), Franja Oriental, Comarcas Orientales o Franja de Levante (Franja de Llevant).

Lo que en un principio fuera una denominación relativa a un ámbito lingüístico posteriormente ha adquirido nuevas acepciones variando el ámbito territorial al que hace referencia.

Principalmente, aparte de la acepción lingüística cabe mencionar las acepciones políticas formuladas desde el pancatalanismo, o algunas más recientes como la eclesiástica y socioeconómica. Según cada acepción los vínculos que agrupan a los municipios se ciñen a ligazones de distinta índole, en total se puede hablar de cuatro acepciones, a saber:

• Acepción eclesiástica
• Acepción lingüística
• Acepción política
• Acepción socioeconómica

Font: wikipedia

Catalanofonia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 12 de desembre de 2020

Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 1208 – Alzira, 1276) continua essent la principal figura política que ha donat la Corona d’Aragó fins l’actualitat. Tal com diu el nom amb què és conegut va recuperar terres ocupades per sarraïns. Va fundar els regnes de Mallorca i de València. Va ocupar Múrcia que va regalar al seu sogre Alfons X el Savi. Es veu en aquest fet la bona relació amb Castella

El problema de conquerir terres no era en aquells temps un problema militar sinó de disposar de persones que vulguessin colonitzar les terres ocupades. Aquest fet s’expressa molt bé en la colonització de València on fou ocupada per aragonesos (terres interiors) i catalans (terres litorals). Aquesta situació encara té sentit avui dia

No sé qui es va inventar l’expressió Països Catalans perquè és notablement ofendosa a les orelles. Mai han existit els països catalans si no els subscribim a Catalunya, amb les notables diferències entre comarques. Els únics que s’han adscrit a aquesta denominació són els rossellonesos perquè s’autonomenen “pays catalan”. En francès, país no té cap connotació política, és com anomenen un territori determinat. A França es parla més de regions

El Diccionari normatiu valencià tés una accepció de país molt similar a la francesa. Així país, a més de ser una unitat política, és contrada o terra. Aquest és l’ús que en terres catalanes fan de país com ara: “aquest país és dur de treballar”, “en aquest país no hi plou prou”, o “en aquest país parlem en català”

Jaume I d’Aragó va néixer al Llenguadoc-Rosselló. Poc temps va durar la unitat política de la Catalunya espanyola amb la Catalunya francesa. El Rosselló ha estat sempre molt unit al sud-est de França, però també formà part del Regne de Mallorca

Essent fidel amb el diàleg mantingut amb una noia valenciana, va quedar clar que València no forma part d’uns hipotètics països catalans sinó d’unes terres catalanòfones. Així pensant amb la francofonia, podem establir que hi ha un mapa anomenat catalanofonia

Un altre font de batalla continua essent la denominació més popular de la Comunitat valenciana. L’escriptor valencià Joan Fuster Ortells (1922-1992) va proposar el nom de País valencià, però que mai ha rebut una inequívoca salutació de tots valencians. Un poble ha de tenir una única denominació. No crec que sigui massa revolucionari anomenar aquest poble segons València, de la mateixa manera que hi ha la ciutat de València i la província de València. S’entén segons el context. Tanmateix, la denominació oficial és Comunitat valenciana

Un altre nyap que hi ha és com denominar les comarques catalanòfones de l’Aragó. Sempre sembla coherent que Catalunya es vulgui presentar com la font de conflictes. Per què no es deixa que cadascú triï ? Segons Catalunya aquestes són les comarques de Ponent quan són les comarques orientals de l’Aragó. Catalunya sempre vol manar, però sembla que no ho vulgui quan posa pals a les rodes a altres entitats polítiques. Crea problemes innecessaris. Potser Catalunya vol viure al marge de la catalanofonia ?

 

Independentisme

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 12 de desembre de 2020

Vaig gaudir l’oportunitat de poder treballar a tota màquina durant quatre mesos sencers en un laboratori francès. Era la meva única oportunitat d’acabar la part experimental de la meva tesi. L’ajudant del cap em va ajudar en tot allò que necessitava. El cap em va fer bascular pocs dies després d’haver arribat perquè volia que abandonés la meva feina en el seu benefici directe.

Jo tenia la decisió feta, només calia que articulés una frase que no li fes mal. Vaig buscar-me un lloc tranquil, fora del laboratori. No va passar res que m’impedís continuar bé la meva feina. Al marxar em va donar una molt bona carta de presentació. Aquesta carta em va fer molt de servei per aconseguir una bona feina del meu ram

L’únic que em va mosquejar fou l’últim paràgraf on s’esplaiava describint la meva catalanitat. És estranya aquesta animadversió d’un home que estiuja a la Costa Brava. De fet, no és cap sorpresa perquè en cap dels 20 països que he visitat he trobat bones paraules de Catalunya

Un cop a la feina que posteriorment vaig trobar, vaig fer el que feia normalment, escriure en català. Renoi, em van acusar d’independentista només pel fet d’escriure en català. Vaig frenar els ànims com vaig poder. El català parlat era universal a tota l’empresa. He trobat una explicació respecte aquesta paradoxa. Un dels autors del Diccionari català-valencià-balear acusa Pompeu Fabra de fer un ús partidista del català, concretament encarat cap a l’independentisme

Així que vaig néixer tothom em parlava en català, el vaig aprendre a escriure a base de llegir premsa escrita en català. Mai no sabia que escriure en català fos independentista, però aquesta tendència és reportada de fa més d’un segle

Per altra banda, molts identifiquen el català amb nissagues catalanes, però jo no formo part de cap nissaga. Sembla ser que els catalans de nissaga volen el català per ells mateixos, àmbit restringit.  Sembla ser que els altres catalans volen manifestar-se  en favor de una major universalitat de la llengua, àmbit ample. Si es desactivés aquesta troca, el català-valenciá-balear es podria desenvolupar sense problemes

  • 1
  • 2